Aquest dissabte, la Junta Directiva Nacional de Reagrupament, ens hem reunit a Vic, ciutat en plena Festa Major. A primera hora, hem tingut la visita de la batllessa Anna Erra , amb la qual hem intercanviat opinions i sobretot, li hem fet arribar tot el nostre suport com a càrrec polític assetjat pel govern espanyol. 

Que malgrat els seus discursos de pinxo, amenaçants, assetjadors, provocadors, de kinki, els espanyols estan acollonits i tenen una por brutal perquè saben que perdran Catalunya l'1 d'octubre, és tota una evidència.

I la prova la tenim en els casos innombrables de cessions que estan fent per evitar l'inevitable.

Permeteu-me que innovi i proposi un nou concepte al vocabulari polític català. O potser no és nou, però sí que puc afirmar que és de collita pròpia, perquè no l'he manllevat d'altri.

Es tracta el concepte desconvergencialitzar , i el podem definir com el procés de disminució d'antics dirigents i electes convergents en la nova organtizació que, això no obstant, malda per conservar una part, la més presentable, del patrimoni polític de CDC. 

La desesperació dels espanyols és tan gran, perquè veuen perduda Catalunya, que ja hem entrat en la fase psicòpata, com quan els nazis veien perduda la guerra i es dedicaven a cometre barbaritats a punta pala, sense importar-los les conseqüències.

Avui, per segon cop, la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell haura de trepitjar el Palau de Justícia, en defensa de la inviolabilitat parlamentària. És una situació greu que vulnera la separació de poders. És un exemple de com l'autoritarisme espanyol s'està estenent cada cop més. 

M'he passat. Ho reconec. Titllar de traïdor a aquest personatge, de fet és una mica elogiar-lo. Perque pressuposa que va haver un moment previ, que era dels nostres, que era digne. Fins que va deixar de ser-ho. Però en Senén Florensa , nou cònsol espanyol a Roma, mai ha estat dels nostres. De manera, que no ha traït. Sempre ha estat un esclau d'Espanya

Amb aquest post, faig públic que he presentat la meva candidatura a ocupar la presidència de Reagrupament Independentista   (RCAT), en el marc de l'11a Assemblea Nacional  que celebrarem aquest diumenge, 2 d'abril . I ho faig al capdavant d'una candidatura Independència 2017 , formada per gent amb la qual tinc plena confiança, perquè els conec de fa anys, i són gent de pedra picada.

El repte de fer del Partit Demòcrata Europeu Català (PDEcat), la força transversal, serena, ferma i compromesa amb una Catalunya independent, segura i cohesionada, no pot quedar en entredit a la primera de canvi. Ens estem jugant massa, no només com a associats, sinó com a catalans i catalanes.

Quan un poble assumeix el repte d’esdevenir sobirà mitjançant un procediment genuïnament democràtic, és impossible del tot d’evitar-ho. Fins i tot diria que si hi ha la temptació de recórrer a mesures autoritàries, tampoc se’n sortirà. Tard o d’hora el repte tornarà a plantejar-se.

Després de les enormes victòries del 9-N i del 27-S, després d'haver-nos carregat un Borbó, un secretari general del PSOE, un primer secretari del PSC, ara ho hem tornat a fer, i amb triple salt mortal: no només hem eliminat un altre secretari general del PSOE, cosa que ja comença a ser repetitiva, i per tant, un xic avorrida, sinó que hem portat a aquest nefast partit al seu col·lapse total, a la seva mort clínica.