La pulcritud del president Pujol

Quim Torra
Quim Torra
Advocat i editor

Poques coses hi ha més interessants al nostre país que seguir amb deteniment cada pas, cada paraula, cada gest que fa el president Pujol. Sembla com si tota la seva vida s'hagués estat preparant per a aquesta trasbalsadora i tortuosa recerca de sentit del seu pensament polític, per a explicar la seva pròpia història, excavant en el més fons de la seva ànima. Potser ningú més, avui, a Catalunya, pensa i parla no per a buscar la veritat, sinó per a ésser de veritat.

En aquesta recerca proustiana, Pujol dubta, s'agita, es remou, es pregunta, crida, menteix, es contradiu, avança, retrocedeix. És la substància mateixa de les pròpies contradiccions del catalanisme, deixant-se endur pels interrogants més que per les certeses, en un viatge que t'arrossega, veient-lo lluitar ferotgement per trobar un relat coherent al seu temps.

"Hi ha una manera de no perdre mai, que és no aspirar a la victòria. Hi ha una manera de no tastar l'agror de la derrota, que és no presentar mai combat i recular sempre. Hi ha una manera de no morir, o de morir almenys possible, que és viure al menys possible. Hi ha una manera insuperable de no morir, que és no néixer", deia el president en els seus escrits de presó que va publicar-li Josep Fornas a Pòrtic amb el títol Des dels turons a l'altra banda del riu . Avui, potser hi afegiria que hi ha una manera de no equivocar-se mai: no replantejar-se res.

Pujol dissenya minuciosament el quadrilàter en què combat: resistència o independència, encaix o ruptura, reformulació del pacte o trencament final. I després, ah, quin espectacle! És la lluita contra ell mateix, contra una vida apostant per un castell de cartes que ara veu com tremola perillosament. Què fer? Apuntalar tot l'edifici pel qual un ha combatut tota la vida o deixar-lo caure i començar-ne un de nou? En aquest combat pugilístic, Pujol no defuig cap assalt. Unes vegades encaixa bé els cops, d'altres ens sembla com si es replegués. Però no demana mai temps.

Per això el president és capaç de llegir un discurs de comiat a Heribert Barrera, d'una alçada i grandesa extraordinaris i d'una insòlita densitat, memorable, i al cap de pocs dies publicar un article tou i desfonat, com escrit després de rebre un directe a l'estómac, a La Vanguardia , diumenge passat, i que l'amic Bernat Dedéu blasmava en aquest digital.

On desembocaran les aigües? A quins ports portarà al president la reflexió que ha encetat? Arribarà fins al final, gosarà travessar velles línies vermelles, trencarà els ponts? Tant de bo. Francesc Macià va proclamar la República Catalana als 72 anys; Jordi Pujol en té 81. Tenir o no tenir el president Pujol a un costat o l'altre de la balança pesa. No seria irresistible el moviment independentista si ell s'hi sumés plenament, liderant-lo?

Va ser precisament en l'acomiadament a Heribert Barrera que Pujol va utilitzar la paraula "pulcre", referint-se a qui havia estat el primer president del Parlament restaurat, després de posar-lo de model de polític: íntegre, exigent, enemic de la demagògia, servicial, positiu. Senyor, respectuós i pulcre. Diu el diccionari, en la entrada de pulcritud: [s. XIV; del ll. pulchritdo, -nis  'bellesa d'una persona'].

El president Pujol va fer servir "pulcre", sí, i no em sembla una paraula menor, ni triada a l'atzar. Així veig la seva lluita amb ell mateix. I és que el combat per uns ideals és sempre d'una gran bellesa.

5.479 lectures

Comentaris (4)

Pujol, atrapat en la pròpia teranyina
Bell i admirable article d'una indulgència angelical, perquè em temo molt que, en el cas d'en Pujol, la cosa no va per aquí. Les contradiccions d'en Pujol són molt més prosaiques, per no dir que obeeixen a una raó molt més vulgar i lamentable que l'exposada per en Torra. L'entabanador de masses Pujol simplement es troba atrapat per la contundència del present nacional, i ara es retorça en la seva pròpia interessada ambigüitat com una mosca esclafada. I dic interessada perquè l'objectiu és justificar l'acció del partit i no allò que convé al país, cosa que el fa deshonest. Per a ell l'ambigüitat sempre havia estat en el seu fer un bucle eficaç. Però ara no. Afegint l'ingredient independència a la críptica recepta, no només no el fa sortir-se'n sinó que la força de la realitat el deixa avui en la més crua evidència. L'ambigüitat pujoliana es desvela més inútil que mai. El despulla definitivament com un polític mediocre i covard, que és el que sempre ha estat. La resta, literatura.
Un article pulcre
Un article pulcre, en el fons i en la forma.Útil. Seria molt interessant saber què en pensa el president Pujol d'aquesta anàlisi
BARRETADA
El millor article que he legit mai sobre Jordi Pujol. I no han calgut gaires paraules. Un bell escrit. I pensant-ho bé, no fariem bona feina anant-lo a trobar, buscant una mica les seves complicitats? Com bé dieu, Quim Torra, ens caldria la seva força i a ell potser la nostra. Penso que cal anar acabant amb aquesta rancúnia contra Convergència, que es palpa en molts ambients i començar a pensar en sumar forces. Ells en tenen moltes.
Molt bon article sr Torra, I realment hauriem d'intentar que el molt honorable virés cap a l'independentisme.

Total 4 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament