"Nosaltres", l'article de Pere Torra guanyador del IV Memorial Jordi Gomis

"Nosaltres", l'article de Pere Torra guanyador del IV Memorial Jordi Gomis

La IX Assemblea Nacional de Reagrupament que s'ha fet aquest dissabte al CCCB, ha entregat el premi del IV Memorial Jordi Gomis i el guardó ha estat per Pere Torra amb l'article "Nosaltres ", publicat al Diari Gran el 4 de setembre de 2015. 

Moltes felicitats al premiat i aquí teniu l'article sencer:

Nosaltres

Darrerament han proliferat entre nosaltres organitzacions i plataformes cíviques o polítiques que han adoptat com a denominació, precisament, un verb en 1a. persona del plural: Avancem (corrent socialista escindit del PSC liderat per Ignasi Elena), Guanyem Barcelona (plataforma impulsada per Ada Colau), Podemos (terme castellà que designa la formació encapçalada per Pablo Iglesias, que compta amb la seva versió catalana, Podem), Construïm (entitat partidària d’una impossible 3a via, presumptament impulsada pel líder unionista Duran i Lleida), etc.

Aquesta fórmula també és present en denominacions d’altres àmbits no estrictament polítics. Per exemple, l’entitat financera més gran del país interpel·lava els clients dient “la Caixa, parlem?” i, precisament, Parlem és el nom d’una companyia que ofereix serveis de telefonia, que reivindica la proximitat i l’ús de la nostra llengua pròpia. També hi ha una associació d’empresaris que es diu Femcat, etc.

Avancem, construïm, fem, guanyem, parlem, podem, etc. Tots aquests verbs conjugats així pressuposen un subjecte implícit, un “nosaltres”. Com se sap, en la nostra llengua —com la majoria de llengües romàniques, llevat del francès— és possible que l’element que fa de subjecte no sigui explícit, perquè la desinència verbal permet recuperar la informació de la persona de què es tracta i identificar el subjecte perfectament. Això té alguns avantatges, però obliga a disposar d’una flexió verbal més complexa que la que tenen, per exemple, llengües com l’anglès, que, a canvi de disposar d’una conjugació verbal senzillíssima, necessita tenir sempre expressat un element (nom o pronom) en posició de subjecte gramatical.

Certament, el “nosaltres” es caracteritza per compartir una comunitat d’afinitats, un caràcter inclusiu del parlant amb l’audiència a qui s’adreça. Assimila qui fa el discurs amb qui el rep, esborra la distància amb el públic. Això el fa tan atractiu i rendible políticament. De fet, la tota la història política de les democràcies parlamentàries es pot resumir en la lluita per a apoderar-se del “nosaltres”.

L’ús del “nosaltres” té una llarga tradició retòrica, literària, sociològica, jurídica i política. En l’àmbit jurídico-polític, resulta emblemàtic que la primera paraula de la Constitució dels Estats Units d’Amèrica sigui, precisament, “We” (“nosaltres”), acompanyada tot seguit de l’expressió “the people” (“el poble”). Tota una declaració d’intencions que, deliberadament, pretenia cohesionar les llavors colònies nord-americanes de l’Imperi Britànic com a subjecte, com a entitat específica i distingible d’una distant corona anglesa. Dit en llenguatge col·loquial, el 1776 la Constitució americana venia a dir: “Nosaltres no som anglesos”, “Nosaltres som diferents” (s’entén: diferents dels anglesos, encara que ens hi assemblem), “Nosaltres no som ells”, “Nosaltres som nosaltres”. Aquí comença tot; perquè si “nosaltres” no som “ells”, llavors no se’ns poden aplicar les seves lleis (les d’ells) i, per tant, calen les nostres lleis, unes lleis per a nosaltres, unes lleis que, si no hi són, ens les hem de donar democràticament i, en conseqüència, cal una estructura institucional pròpia que les faci, és a dir, un Parlament nostre, un govern nostre i tot el que requereix un Estat democràtic independent. Seguint aquesta tradició política, fou precisament el conegut eslògan “Yes we can” —amb el mateix “nosaltres” de la Constitució americana— el que va encimbellar Barack Obama com a president dels EUA l’any 2008.

El “nosaltres”, sovint amb el seu caràcter implícit dins el verb, també té una important tradició en la nostra cultura. El cèlebre poema d’Àngel Guimerà, la Santa Espina, comença “Som i serem gent catalana” i, curiosament, a més del “nosaltres”, conté gairebé els mateixos elements de l’incipit de la Constitució que va redactar Thomas Jefferson i altres. El terme “gent”, que, de fet, és equivalent a “people” (“poble”) o l’afirmació “som i serem” amb el verb ‘ser’ (en present i en futur), afirmació que, de fet, es troba implícita en el text nord-americà. Avui la Santa Espina sembla un text molt obvi, però les dues dictadures espanyoles del segle XX, Primo de Rivera i Franco, van coincidir a prohibir-la. Em sembla que el que més amoïnava ambdós dictadors militars era, justament, l’afermament del “nosaltres”, la defensa de la col·lectivitat catalana diferent.

Tampoc no es pot oblidar el títol de l’emblemàtic assaig de Joan Fuster “Nosaltres, els valencians”, que justament feia explícit el “nosaltres”, per referir-lo en aquest cas al poble valencià, amb qui compartim llengua, cultura i més coses. I seguint amb la veta valenciana, encara ressona la cançó de Raimon quan cantava: “Nosaltres no som d’eixe món”. Fins i tot Josep Pla va escriure un llibre important, “El que hem menjat”, amb la presència del “nosaltres” referit a un element tan material —però alhora tan espiritual— com la gastronomia.

A principi dels anys 80 la Crida, un moviment cívic semblant a l’Assemblea Nacional Catalana, va despertar algunes consciències, entre les quals la meva, amb un plantejament que sintetitzava els seus objectius amb un lema clar i català: “Som una nació”. Un altre cop el “nosaltres” i el verb “ser”. I encara, un altre “nosaltres” que cal esmentar. Deuen recordar un antic eslògan de la Generalitat de Catalunya més autonòmica presidida pel ja no molt honorable Jordi Pujol, aquell Pujol regionalista i amb poca ambició, en aquells vells temps de l’anomenada “transición”. Aquell eslògan canviava l’afirmació “Som una nació” per un asèptic i gens compromès “Som 6 milions”, merament quantitatiu, mediocre.

Doncs bé, la pregunta continua essent: Qui som nosaltres? I el primer que cal dir és que aquesta pregunta, en societats democràtiques i civilitzades, tan sols pot ser resposta per… nosaltres mateixos. La resposta no ve de cap essència, sinó de la democràcia. Vet aquí el dret a decidir, el dret d’autodeterminació, la llibertat d’un poble —digueu-ne com vulgueu.

Qui som nosaltres? La “laboriosa región del Nordeste peninsular”?, la “Comunidad Autónoma Catalana”? Aquests són projectes pobres, limitats, estrets… Aquest provincialisme que, tornant a Fuster, ens fa “més inerts, més despersonalitzats, més ensopits.” Però això potser encara no és el pitjor. El pitjor és sobretot que el provinicialisme, la comunitat autònoma de règim comú o la tercera via són projectes que no hem triat, que no hem decidit, que no hem concebut nosaltres mateixos, sinó que ens han estat imposats per la força de les armes o que no ens han estat consultats a nosaltres i tan sols a nosaltres.

Qui som nosaltres? Què som nosaltres? A mi m’agrada la resposta que donava la Trinca en una vella cançó, menys ingènua del que sembla. Deien: “Nosaltres som nosaltres”. Això no és pas retòrica buida. Vol dir que nosaltres som aquells que tenim el dret d’equivocar-nos i de fer el que ens doni la gana. Aquest és el primer dret que tenen les persones i les col·lectivitats lliures. La capacitat de dir, de cridar “qui som i que tothom ho escolti”, com afirmava Miquel Martí i Pol. O com va dir Muriel Casals al Concert de la Llibertat l’any 2013: “No perseguim un somni, el somni som nosaltres”. Nosaltres, si ho volem, tenim el dret a ser lliures. Per tant, podem ser lliures, si ho volem. Per això, voler és el verb més important. És tot el que cal. Vulguem ser nosaltres.

Pere Torra

3.615 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament