Per Sant Jordi, llibres sobre el país en la llengua d'aquest país

Els llibres ressenyats per 'La Veu', bulletí de Reagrupament-Barcelonès
Llibres ressenyats per 'La Veu'

Per Sant Jordi, aprofiteu per adquirir llibres (i roses) i regaleu-ne. Si ens permeteu de fer-vos algunes recomanacions us aconsellem també que doneu preferència als llibres que estiguin escrits en la llengua d'aquest país. Penseu que el Tribunal Constitucional va considerar fa uns mesos que això -donar preferència a la llengua pròpia- és contrari a la Constitució espanyola. De tant en tant deixeu-vos anar i exploreu altres vies. Si encara voleu fer empipar més els magistrats constitucionals, segur que ells no compraran cap llibre que tracti sobre aquesta nació, que per a ells, senzillament, no existeix.

Per a facilitar-vos l'elecció, a continuació, reproduïm les breus ressenyes que ha publicat la secció "Llibres recomanats" de La Veu , el butlletí de Reagrupament Independentista del Barcelonès, del qual d'aquí a pocs dies apareixerà el número 4.

Les opcions són diverses i la tria que han fet a La Veu  és una possibilitat entre moltes altres: des de Josep Pla, de qui aquest Sant Jordi commemorem 30 anys de la seva mort, passant per un assaig sobre la vida del rei Pere el Gran, o la decisió del Tribunal Internacional de Justícia sobre la declaració unilateral d'independència de Kosovo, o la història de la coronela de Barcelona que va organitzar la defensa del 1714, o fer un viatge a la Catalunya que no ha estat possible, o bé dos llibres que tracten sobre la nostra llengua i la importància del seu ús.

Bona lectura i bona diada de Sant Jordi 2011!

Aforismes genuïns de Josep Pla

Coberta-Josep-Pla-oral

El recull Josep Pla oral  que, oportunament en el 30è aniversari de la mort de Pla, publica ACONTRAVENT sorprèn al lector que hagi llegit alguna de les seves obres perquè de seguida hi reconeix la mateixa veu, la veu característica de l'escriptor de Palafrugell. No sabem fins a quin punt d'exactitud l’autor del recull, Josep Valls, ha pogut reproduir les paraules de Pla, però sovint ens fa l'efecte d'estar davant d'un nou volum de l'obra de l'empordanès. Valls ha aplegat una sèrie de frases que ell havia pogut escoltar en multitud de converses que havia mantingut amb Josep Pla des de 1972 fins al final de la seva vida, l’abril de 1981, ara fa trenta anys. Inevitablement, el Pla que emergeix d'aquest recull és un Pla madur, vell i escèptic, però alhora molt lúcid i brillant. No sabríem dir si Pla escrivia tal com parlava o parlava tal com escrivia, però aquesta continuïtat entre l'oral i l'escrit estem convençuts que hauria complagut molt al nostre escriptor, que perseguia una prosa diàfana i intel·ligible. En qualsevol cas, aquest recull esdevé un destil·lat planià de primera magnitud, molt adient tant per a qui es vulgui iniciar en el pensament i l'escriptura de Pla com per a qui ja el coneix i en vol assaborir un nou tast. Com a mostra, llegiu una de les nostres citacions preferides, que, sens dubte, sintetitza la filosofia de la vida de Pla:

 "Hi ha algunes coses que no semblen d’aquest món: l’escultura grega, un parell de cants de la Divina Comèdia  i la pasta asciutta ".

Una magnífica escriptura insignificant

aigua de mar

 

Si Valls ens ofereix un Pla genuí però vell, el recull Aigua de mar  registra segurament el Pla més jove que podem entreveure en tota a la seva obra. Properament, 'La butxaca' publicarà una selecció dels textos d'aquest recull que correspon al volum 2 dels 46 que integren l'obra completa publicada per Destino i que ara es pot obtenir a les llibreries per mitjà del sistema d’edició sota comanda. Aigua de mar  conté -en paraules del mateix Pla- la literatura narrativa que hauria pogut arribar a fer si no li ho hagués impedit la "dispersió periodística" a què es va haver de dedicar. Encara que el recull hagi pogut rebre una reelaboració per part del Pla madur al moment d'editar les obres completes, ens sembla que no ha estat pas tan forta com en altres obres, especialment, el Quadern gris . El recull Aigua de mar  ens ofereix l'escriptura amb què Pla s'iniciava i que ell anomena "escriptura insignificant", si bé ho expressa així no pas per falsa modèstia sinó per a oposar-la a la "literatura bufada, retòrica i triomfalista" que li desplaïa. No es deixin enganyar: aquests textos semblen desproveïts d'artifici literari o d'elaboració artística, però només aparentment, al darrere hi ha molt d'ofici i enginy literari. Val la pena llegir aquesta prosa sobre peixos, pescadors, gent de mar i gent de terra, homes i dones empordanesos, contrabandistes, navegació, menjars, vins, tavernes, borratxeres, paisatges, històries, etc. El jove Pla es descriu a si mateix de manera poc benevolent respecte personatges del seu entorn palafrugellenc com el vital Hermós: "Jo que tinc tants anys menys que ell i sento la joventut a les venes no sóc més que un aprenent tronat d'escriptor i un cul de cafè recalcitrant i absurd". No se'l creguin, es tracta d'un gran escriptor, que si hagués escrit tan sols la meitat dels textos d'Aigua de mar  ja mereixeria ocupar un capítol important de qualsevol literatura. Afortunadament, la literatura a què cal adscriure Pla és la catalana.

Més escriptors i menys correctors

aixo-del-catala3

Acaba de sortir a la magnífica col·lecció ‘la butxaca’ el llibre Això del català  d'Albert Pla Nualart, expert corrector amb una trajectòria de 25 anys a l'AVUI i autor de la columna “Català a la terrasseta”, en la millor tradició de divulgació que han conreat entre altres el mateix Pompeu Fabra, Albert Jané o Joan Solà. Desitgem que l’aparició en aquest format faci realitat el pronòstic que Solà feia al pròleg: “Aquest llibre provocarà polèmica”. Si una llengua és viva ha de generar debat sobre les seves diverses possibilitats d’ús. Pla defensa la necessitat que la nostra llengua compti amb un model que no compliqui la vida a l’usuari perquè el que ens calen són més escriptors i menys correctors.

A la primera part de llibre, Pla formula una proposta contundent i ben argumentada de renovació de la normativa gramatical, en la qual no estalvia certa agressivitat contra l’IEC, a qui retreu lentitud en la seva adaptació a l’evolució de la societat. Pla se centra en aspectes sintàctics, que són els decisius a l’hora d’afavorir una expressió natural i eficaç. Coincidim amb l’autor en les solucions que proposa sobre el canvi i caiguda de preposicions, l’ús de ‘per/per a’, el relatiu compost i els pronoms febles; però no veiem tan clara la del ‘lo’ neutre, malgrat que és cert que hi ha qui recorre a circumloquis estrambòtics per tal d’evitar-lo.

La segona part del llibre aplega les exitoses columnes periodístiques, que, conservant la seva frescor i amenitat, constitueixen un útil arxiu de solucions i recursos. El llibre es tanca amb dos índexs temàtics que el bon lector sempre agraeix molt.

En defensa del patrimoni lingüísitic català

500raons català

En la tradició anglosaxona hi ha molta afició als reculls de citacions de diversa mena: frases cèlebres, pensaments enginyosos, citacions literàries, dites populars, etc. Entre nosaltres, el filòleg David Pagès ha elaborat un recull que, sota el títol 500 raons per parlar catal à, aplega cinc-centes citacions de molt diverses persones, d’àmbits, professions i èpoques diferents. El fil conductor és la promoció de l’ús de la llengua catalana i la seva defensa com a patrimoni no tan sols de tots els que l’usen als Països Catalans sinó també de tota la humanitat. El recull és volgudament molt heterogeni, però eficaç per a servir l’objectiu de l’autor. Tan sols tenim un retret per a l’edició –altrament molt correcta- que empra el recurs molt gastat d’una llengua amb les 4 barres com a la il·lustració de la portada.

Com a mostra de les citacions, llegiu la de George Steiner: “La mort d’una llengua és una pèrdua irreparable, la disminució de les oportunitats de l’ésser humà, un paisatge que s’esborra, una finestra al coneixement que es tanca”.

Declaració unilateral d’independència: Manual d’instruccions

La-Porta-de-la-Gàbia

Existeix un dret a la separació dels pobles inserits en un estat amb diverses comunitats nacionals? Hi ha un procediment democràtic que permeti l’accés a la independència d’un territori sota la sobirania d’un estat constituït? El respecte al principi d’integritat territorial dels estats preval per sobre dels drets de les minories nacionals? Tot intent de secessió d’una part d’un estat ha de ser tractat per la comunitat internacional com un afer intern d’aquest estat?

Tots aquests interrogants troben unes primeres vies de resposta en l’opinió consultiva emesa pel Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) el juliol de 2010 que va reconèixer la legalitat de la declaració unilateral d’independència dels representants del poble kosovar. La dinàmica editorial ACONTRAVENT sorprèn amb un llibre que, amb enginyosa intenció, titula La porta de la gàbia , on ha aplegat la traducció de la decisió del màxim òrgan jurisdiccional de les Nacions Unides, acompanyada per textos dels professors Carles Boix i Antoni Abat i l’advocat August Gil-Matamala. Tots els textos són d’alta qualitat i ofereixen la perspectiva històrica i política del progrés de la legalització internacional del dret a l’autodeterminació i, a més d’enriquir el llibre, el fan accessible a un públic lector no especialitzat. L’edició és a càrrec de Quim Torra i Jordi Cortada, coneguts com a promotors de la demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans contra la sentència del TC sobre l’Estatut.

La veritat és que el Tribunal de la Haia no ha redactat pas un manual d’instruccions per a aconseguir la independència, però sí que diu que la declaració unilateral que van fer servir els kosovars no va violar cap regla de dret internacional. Ja és molt. A més, dóna unes pistes molt útils que els catalans que volem la llibertat hauríem de tenir ben presents. Per exemple, el TIJ valora el fet que la declaració unilateral no fos votada ordinàriament per l’assemblea de Kosovo com a tal, sinó pels seus representants electes. Extrapolant-ho al nostre cas, els catalans hauríem de tenir clar que el Parlament de Catalunya -en tant que “assemblea legislativa d’una comunitat autònoma d’Espanya”- no és l’àmbit més adequat per a una declaració unilateral, sinó que aquesta l’han de fer els nostres representants democràticament elegits constituïts com a representació del poble català, no pas com a integrants d’un “òrgan regional espanyol”.

Per una vegada, algú ens dóna un cop de mà mostrant-nos la porta de la nostra gàbia, que, si ho volem, els catalans tenim prou a l’abast. Realment, voldrem fer l’esforç d’obrir-la?

És Catalunya un país impossible?

Viatge involuntari a la Catalunya impossible

El primer que cal dir d'aquesta obra, que va obtenir el XX Premi Carles Rahola d'assaig, és que no es tracta pas d'un assaig convencional, perquè recorre a la ficció per a fer-nos arribar el món del periodisme català d'abans de la guerra amb l'aproximació a tres figures poc conegudes: Lluís Capdevila, Àngel Ferran i Francesc Madrid. El llibre, que porta com a subtítol Tres periodistes oblidats i l'espectre d'Eugeni Xammar,  també pot ser llegit en clau personal de l'autor mateix, com una segona part de Ganivetades suïsses, llibre autobiogràfic i sovint hilarant que explica el tomb vital de Torra després d'abandonar la seva activitat professional en una multinacional d'assegurances per a emprendre la biografia d'Eugeni Xammar. La sort del nostre periodisme republicà: culte, modern, cosmopolita i catalanista, és indissociable a la del país sencer. Per això, els tres periodistes que l'autor fa reviure, com Xammar, Just Cabot i tants d'altres pateixen el mateix trencament que va experimentar Catalunya, país que Torra qualifica d'impossible. Nosaltres no volem semblar il·lusos dient que aquest projecte de Catalunya ha estat impossible fins ara, però només fins ara.

Quan Catalunya era un Estat i tenia reis

pere-el-gran-cingolani

El professor Cingolani emprèn amb ambició la biografia d'un dels reis catalans de quan teníem un estat i, a més, guanyàvem les batalles ni més ni menys que als francesos. Que érem allò més semblant a un estat en plena Edat Mitjana ho avala Pierre Vilar, a qui el prologuista cita molt oportunament. Cingolani incorpora nova informació i resultats de la recerca recent i alhora aconsegueix un llibre accessible al lector no especialitzat. L'autor revisa la figura del conqueridor de Sicília, que presenta amb més capacitat político-militar, visió estratègica i habilitat diplomàtica que la imatge paternalista de líder magnànim i providencial, com se l'havia considerat fins ara. Certa percepció popular ha preferit el seu pare, Jaume I, però aquesta obra ens fa veure el rei Pere més dotat políticament i conscient de la necessitat d’esmenar l’error patern de dividir el territori. Llibres com aquest són necessaris, atès que l'anàlisi de la pròpia història ens acosta a allò que es fa en tot país normal.

7.953 lectures

Comentaris (2)

Parlar clar d`en Pla
Algú tindria que respondre, (han Josep Valls que tan el coneixia no se si o podria fer), sobre aquells punts que fins a dia de avui tothom i passa de puntetes, sobre en Pla. Era Franquista?, va treballar per el regim?, el vaixell que sortia del port de Barcelona ple de persones, amb destinacions Americanes i que al poc de sarpa, va ser enfonsat per la aviació de Franco ( fossin italians o espanyol era la aviació de Franco), i tot desprès de una conversa telefònica de`n Pla. Ningú en parla de això, i es molt sospitós. Per mol català i Palafrugenc que fos,tenim que saber que es el que era; un altre cosa es que els drets d`autor, donin de menjar a molta gent i per això es millors no tocar res, però amb aquet plantejament, fan que jo continuï pensant que el Pla , no era aigua clara.


Un altre llibre: 'Com explicar aquest país als estrangers' de Matthew Tree
Permeteu-me que us recomani aquest llibre que acabo de llegir. És una gran aportació per al coneixement de la Nació catalana als lectors de parla anglesa. A més, hi ha moltes referències de literatura catalana de tots els temps.

Total 2 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament