100 anys d’Amat-Piniella, narrador de l’experiència dels catalans als camps nazis

Joaquim Amat-Piniella. K.L. Reich. Club Editor, 4a edició, Barcelona, 1979 [1963]
100 anys d’Amat-Piniella, narrador de l’experiència dels catalans als camps nazis

La literatura concentracionària ocupa un lloc molt destacat en el conjunt dels textos literaris europeus de la segona meitat del segle XX. Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme, Imre Kertész, entre altres, són autors de primera fila, que, a partir de la seva experiència personal als camps nazis, han estat capaços de confegir obres de gran qualitat. També la nostra literatura compta amb una gran novel·la, escrita pel manresà Joaquim Amat-Piniella, a partir de la seva llarga reclusió de 4 anys i mig en el camp de Mathausen. Precisament, enguany commemorem el centenari d’Amat, potser massa eclipsat per altres autors també nascuts l’any 1913 com Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Albert Camus.

Des de la nota d’autor que figura a la primera edició de 1963 de K.L. Reic h, Amat-Piniella aborda la qüestió de la dificultat de dir i comunicar les atrocitats patides al camp de concentració i justifica l’opció pel gènere novel·lístic perquè “ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura”. Un problema semblant expressa també Jorge Semprún a Quel beau dimanche!  en què es demana “¿De qué experiencia podías hablarles, si no tenías más experiencia que transmitir que la de la muerte, es decir, la única cosa que, por definición, no podías haber vivido, que únicamente otra persona podía haber vivido?” (p. 269, Aquel domingo ). La literatura, l’art, esdevé, doncs, l’instrument més apte i amb més capacitat per reflectir unes vivències que manifesten la màxima degradació de l’ésser humà.

A K.L. Reich , Amat-Piniella reïx plenament en l’objectiu de fer presents les terribles experiències als camps nazis, i alhora evita fer-ne una crònica que podria resultar massa freda i estadística. No obstant això, a diferència de la majoria de les obres dels autors citats (Sense destí  de Kertész o Quel beau dimanche! de Semprún, per exemple), l’autor opta per un narrador omniscient en 3a. persona, probablement per beneficiar-se de l’objectivitat, polivalència i eficàcia d’aquesta tècnica, que permet oferir la perspectiva de diversos personatges.

Com altres autors que han escrit sobre els camps nazis, Amat-Piniella és capaç de recórrer a una elegant ironia en nombroses ocasions. Per exemple, en descriure els projectes del comandant del camp, Hans Grupper: “D’organitzar un camp havia demostrat saber-ne, i ell en construiria un on els enemics del nacional-socialisme moririen millor que en qualsevol altre” (p. 37-38); en referir-se al fred que passaven els reclusos: “Les matinades austríaques són sempre fresques, àdhuc les del mes de juny, i més encara si es tracta de sortir al carrer nu de pèl a pèl a les sis del matí” (p. 68); en explicar el funcionament del bordell, “el SS organitzador repartia els números a l’atzar, procurant només igualar la feina de cada dona. Quatre homes diaris per a cadascuna i quinze minuts per a cada home. Una hora de “treball” cada jornada, dos marcs de guany i garantia absoluta contra les grans passions amoroses” (p. 89).

A més, la novel·la d’Amat-Piniella excel·leix en la descripció d’elements habituals en els textos d’aquesta temàtica: la humiliació i la pèrdua d’identitat amb l’epilació i els uniformes, les tortures i la violència arbitrària, la fam i les malalties, les estrictes jerarquies i la sofisticada gradació de privilegis al camp, la persistència de la pudor de cuir cremat de la xemeneia del forn crematori, la instal·lació grotesca d’una casa de putes dins del camp, la divisió entre els diferents grups de presoners, la capacitat organitzativa dels presos comunistes, el sentiment de culpa del supervivent, les execucions públiques dels fugitius, el caos inicial de l’alliberament -descrit magistralment en el brillant capítol final-, etc. Com sintetitzarà amb habilitat Werner, “vivim en un lloc on el crim és una consigna patriòtica” (p. 86).

Per als escèptics sobre la literatura, obres com K.L. Reich  són una demostració de la seva utilitat. Al segle XXI, a Catalunya, la lectura de K.L.Reich  resultarà un malson només per als ignorants de la història i els interessats en l’oblit -o ambdues coses alhora-, per no esmentar els ximples que banalitzen l’horror del feixisme i el nazisme. Per a les persones civilitzades, K. L. Reich  és un luxe que, a més d’inscriure la literatura catalana dins de la millor tradició de la literatura concentracionària europea, permet situar les coses al seu lloc i homenatjar aquells que van patir de debò els camps nazis. I no oblidem encara que l’alliberament dels camps nazis no va significar la llibertat per als homes de la generació d’Amat-Piniella, que van haver de retornar a un país en mans d’un sanguinari dictador que s’havia imposat per les armes.

4.913 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament