Adrià Ardèvol a la recerca de l'storioni perdut

Jaume Cabré. Jo confesso. Proa, 2011
Adrià Ardèvol a la recerca de l'storioni perdut

Diguem d’entrada que l’obra que comentem -publicada ara fa un any- és, possiblement, una de les millors novel·les catalanes dels darrers 40 anys i l’hem de situar al costat d’obres mestres de la nostra novel·lística com Incerta glòria  o La plaça del diamant . Tot i que la novel·la és extensa i complexa, la seva lectura és també un plaer que deixa el lector, després d’haver devorat les seves 1.000 pàgines, amb ganes de rellegir-la. De fet, la relectura és molt oportuna per a lligar les diverses històries que conté i copsar-ne plenament la seva riquesa.

Entre els seus diversos elements, la novel·la de Cabré presenta certa semblança amb les pel·lícules d’aventures d'Indiana Jones, nazis despietats inclosos. Espero que ningú no trobi frívola la comparança, perquè, com passa amb l'arca de l'aliança a la pel·lícula de Spielberg, un preuat objecte, en aquest cas un violí storioni , serveix a Cabré per a connectar les diferents històries que s'entrecreuen i que cronològicament abasten des de l'Edat Mitjana fins al temps actual. A diferència del personatge interpretat per Harrison Ford, el protagonista de Jo confesso , Adrià Ardèvol, no és arqueòleg; però sí que té una gran afició a aplegar valuosos objectes antics, especialment manuscrits d'obres literàries. En tot cas, l'obra de Cabré és més rica i presenta molta més complexitat narrativa que la ficció de Hollywood. A més, els personatges no són herois ni grans aventurers, sinó persones de carn i ossos amb moltes febleses, més aviat eunucs, per fer servir un terme car a Cabré mateix, no pas en el sentit d'improductius o infèrtils, sinó d'incapaços per a bastir la pròpia felicitat.

Aquesta infelicitat dels personatges té relació amb la força del mal, sobre el qual reflexiona tota la novel·la, "perquè el mal procura corrompre tots els projectes de felicitat, per humils que siguin, i es basqueja per aconseguir el màxim de destrucció possible al seu voltant" (733). I per a parlar del mal la novel·la té cura d’exemplificar-lo amb els casos més destacables de la història del darrer mil·lenni: des de la inquisició al nazisme, passant per la intolerància d’arrel islàmica. Precisament, una troballa important de la novel·la és l’hàbil mixtura entre inquisidors dominics, nazis de les SS o muftís islàmics, que -amb un gran eficàcia en l’ús dels recursos tècnics de l’escriptura- apareixen en un mateix paràgraf sense solució de continuïtat (794). A més, l’abast cronològic de la novel·la és paral·lel a l’amplitud geogràfica de l’acció, que se situa a Barcelona, Tona, el Pallars (Sant Pere de Burgal, Gerri de la Sal), Roma, París, Auschwitz, el Congo, Tübingen, Damasc, Suïssa, etc.

A més, Jo confesso  no es troba isolada en el conjunt de l’obra de l’autor i presenta notables afinitats amb L’ombra de l’eunuc . De la mateixa manera que la ineptitud per la felicitat de Miquel Gensana -protagonista de L'ombra de l'eunuc-, l’assimila al seu oncle, Maurici Gensana; a Adrià Ardèvol li passa això mateix respecte el seu pare, Fèlix Ardèvol. De manera significativa, Miquel Gensana també apareix breument a Jo confesso, com a company d'estudis d'Adrià i Bernat, i, amb tots aquests personatges, Cabré ha anat bastint una radiografia força completa de la seva generació, la dels nascuts a la postguerra, caracteritzada per la frustració de les seves grans ambicions plantejades a la joventut tant per a la vida personal com per a la col·lectiva.

Així mateix, Jo confesso  es relaciona amb el seu darrer llibre de relats, Viatge d’hivern , dins del qual trobem un relat titulat -significativament- "Jo recordo". Aquest relat, que arrenca amb un episodi ambientat a l’època nazi similar als que trobem a la novel·la, explica una història de gran dramatisme on l’autor aborda el sentiment de culpabilitat dels supervivents de l’holocaust, un dels grans temes de la narrativa europea del segle XX també present a la novel·la.

El lector català agrairà encara la catalanitat substantiva de la perspectiva de Cabré, la qual permet fer dir, per exemple, a un dels personatges: “Per això jo sóc jueu, no en sóc de naixement, però sí de voluntat, com ho som molts catalans que ens sentim esclaus en la nostra terra i hem tastat la diàspora només pel fet de ser catalans” (600).

Creguin-me. Deixin estar els bestsellers prefabricats i aprofitin per immergir-se dins d’una obra que prestigia la nostra literatura dins la literatura universal.

4.683 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament