“Camí de sirga”, 25 anys d’una obra mestra de la literatura catalana

Jesús Moncada. Camí de sirga. La Magrana, Barcelona, 1988
“Camí de sirga”, 25 anys d’una obra mestra de la literatura catalana

Aquest 2013, farcit de tants aniversaris literaris de gruix, inclou una commemoració molt rellevant que no volem deixar passar per alt. Es tracta dels 25 anys de ‘Camí de sirga’, la magnífica novel·la del mequinensà, Jesús Moncada. Entre parèntesis, no perdrem ni un segon a comentar l’ultratge de l’invent del ‘lapao’, a què alguns poca-soltes podrien pretendre adscriure un autor que escriu amb una llengua catalana de gran riquesa i molta expressivitat.

Camí de sirga  és una novel·la riquíssima no tal sols en el llenguatge, sinó també en històries i personatges. Té un caràcter coral per on veiem desfilar, entre la gent del poble, llaüters, calafats, minaires, mariners, propietaris, coristes, borratxos, cambrers, etc. De fet, hi ha tanta abundància de personatges que el veritable protagonista és la memòria o el pas del temps, que es manifesta per mitjà de l’acumulació dels records de les coses i les cases que desapareixen, dels secrets que s’esvaeixen, de les persones que moren, de les guerres que sempre retornen, dels amors que marxen, de l’antiga vila de Mequinensa sencera, colgada sota les aigües dels pantans de Mequinensa i Riba-Roja. Records que el vell Nelson, a l’epíleg titulat “Exili sense retorn”, constatarà que com “tantes altres ombres entranyables navegaven silenciosament cap a l’oblit” (p. 298).

A més de la seva coralitat, la novel·la de Moncada és una obra plena de negacions. Nega el caràcter tràgic i la grandiositat abstracta de la pèrdua de Mequinensa, nega l’oblit del temps passat, nega el sentimentalisme buit, nega la pobresa de la seva llengua, nega la frase curta... Una bona mostra apareix al començament de l’obra quan descriu l’enderroc de la primera casa, que va passar desapercebut: “La vila no quedà en suspens, els cors no deixaren de bategar; el soroll no es va estendre com un redoblament fúnebre per carrers i places, no va ressonar per la vall de l’Ebre ni per la ribera del Segre ni pels molls silenciosos ni per les mines mortes, com un anunci de malesa. Va ser un tro breu en una vila tan acostumada a sentir les barrinades de les mines que no va parar-hi esment.” (p. 14)

Aquestes negacions tenen el seu revers afirmatiu, lògicament, perquè la novel·la afirma la vida i el drama concret per a la gent real de la vila, afirma la memòria d’un poble i una gent, afirma la vitalitat del sexe, afirma la seva catalanitat i la riquesa de la seva llengua, afirma un estil basat en frases llarguíssimes com ningú no ha escrit mai en la nostra literatura...

La veu de Moncada és molt personal no tan sols gràcies al llenguatge sinó també a una mirada irònica sobre aquest petit univers situat entre Ebre i Segre. Ens conta múltiples episodis hilarants, que sedueixen el lector contemporani, com els de la primera part, anomenada “Els dies de L’Edèn”, nom que es refereix a un prostíbul; o el cas del “botiguer que ficava els llegums en paperines fetes amb unes làmines velles i groguisses plenes de mamarratxades”, cosa que feia exclamar l’Honorat: «Quin disbarat! Aiguaforts del Goya per embolicar mongetes!» (p. 95).

El lector ja coneix el desenllaç de la població, cosa que la mateixa obra palesa de forma explícita constantment fent una mescla juganera de passat, present i futur: “el futur gloriós del riu i de la vila, proclamat per l’alcalde uns segons abans que l’ona expansiva de l’explosió l’aixequés enlaire i el fes aterrar damunt el jutge de pau, mai no havia d’arribar” (p. 73). Fins i tot la memòria del passat ofereix dubtes sobre la seva utilitat com a base per bastir el futur perquè “potser hauria estat preferible ensorrar les cases amb el que conservaven a dins, fer taula rasa, recomençar sense les velles andròmines impregnades d’altres anys i d’altres vides.” (98)

Gràcies a aquesta novel·la i a d’altres de Jesús Moncada, incloent els reculls de contes, Mequinensa ja ha esdevingut un dels espais mítics de la literatura catalana, al costat de la Sinera de Salvador Espriu, la Barcelona de Mercè Rodoreda, la Feixes de Jaume Cabré o tants altres.

7.742 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament