Conversa entre Quim Torra i Francesc Orteu sobre "Carretero. Retrat d'un metge que fa política"

Portda del llibre "Carretero. Retrat d'un metge que fa política" de Francesc Orteu

MÉS QUE ANÈCDOTES

Queden per fer un cafè Quim Torra i Francesc Orteu, editor i autor, respectivament, del llibre Carretero. Retrat d’un metge que fa política  (editorial A Contravent ) Aquesta novetat, de la qual aquest web ha ofert un avançament editorial  del capítol 17 , es presenta aquest dilluns a dos quarts de 8 a la Facultat de Comunicació Blanquerna (carrer Valldonzella, 23) .

Orteu – Així que creus que el llibre és massa pro-Carretero? 

Torra – (rialles) Home, l’hem anat llimant. És curiós, parlo amb gent que l’ha llegit i em diuen que allò que els agrada més és quan expliques què et passa.    

O.– Ja m’ho deies: parla més de tu. Bé, no dono massa crèdit a aquestes opinions perquè són de gent que ja coneix bé Carretero i, per tant, és natural que allò que explico del personatge no els sorprengui gaire. Però el llibre va dirigit a gent que vol conèixer Joan Carretero i no a gent que ja el coneix.  

T.– De tota manera volia més presència de la teva veu, perquè resulta interessant el joc de fer explicar Carretero a algú que se’l mira des de lluny.

O.– Quim, sé que no t’ho pot semblar però sempre procuro fer-te cas (rialles ). I em vaig trencar les banyes intentant parlar més de mi però sobrava. Desfigurava allò que volia que fos l’aparença del llibre: una col·lecció d’anècdotes, una acumulació innocent de petites històries. El llibre havia de ser com una conversa de bar de dos amics que parlen d’un tercer. El to havia de ser "saps quina n’ha fet ara?" No volia reflexionar gaire. No sóc un analista polític. Ni vull adoptar el paper d’un especialista. No pretenc exercir cap autoritat. Dic simplement allò que em passa mentre faig el llibre. Com ara que vaig a un sopar de Reagrupament i faig una pregunta al Salvador Cardús; o intento parlar de política amb els meus germans i no em prenen seriosament. No volia que el llibre tingués aquest pes que els periodistes solen donar a allò que escriuen. No és cap judici. No és un llibre objectiu ni pretén ser-ho. No tinc cap prestigi a defensar. Pretenc ser sincer. Jo no voto i cada cop em fa més mandra la política. Menys el Partit Popular, per la Generalitat ja hi ha passat tothom. I ara, què?  

T.– Acabes el llibre amb gairebé un monòleg d’en Carretero.  

O. – Més que recollir allò que diu, que diu algunes coses, volia oferir al lector la sensació d’estar escoltant Carretero, de conversar amb ell, d’acostar-lo a la seva manera de pensar i d’argumentar, que és una manera molt peculiar, molt seca i precisa, gens abstracta.  

T.– El llibre no és ni una biografia ni una exposició del seu pensament. És un retrat. Aquest era l’objectiu. I qui ho podia fer? Doncs un guionista. Per això arribo a tu. A banda de l’admiració que et pugui tenir i de l’amistat. 

O.– I jo m’acosto a Carretero amb desconfiança, no desconfiança cap a ell sinó cap a mi. Estava segur que el personatge em seduiria i per això vaig posposar al màxim el moment de trobar-nos. Volia acostar-m’hi indirectament, volia que altres m’expliquessin qui era. I escoltant com me l’explicaven vaig anar trobant la manera d’explicar Carretero als lectors. Va ser clau la primera conversa amb la Rut. Carandell. Escoltant-la vaig tenir la certesa que mai Carretero no seria tan explícit parlant de si mateix com ho podien ser altres. En darrera instància, Carretero deu considerar que la seva manera de fer és el més natural del món. 

T.– Com a editor, una de les coses que més m’agrada del llibre és que no facis sang.  

O.– He volgut explicar el personatge fent la mínima referència possible a sigles de partits, a gent concreta o al context polític. Volia una mena de faula, un relat que es pogués entendre sense tenir cap coneixement del context polític on sorgeix. Ja he dit que tenia clar que no sóc periodista, però tampoc historiador. Volia un fons el més difuminat possible per dibuixar-hi a sobre el personatge. No he volgut descriure gaire les trifulgues del primer tripartit, tot i que n'esmento alguna escena que considero extremadament significativa de la manera de fer de Carretero. Per exemple, explico quines van ser les seves primeres paraules en la primera reunió del govern. I déu n’hi do.

T.– Tampoc no parles de la darrera crisi a Reagrupament, aquella de Vic, en què Carretero dimiteix i dimiteix també pràcticament tota la direcció. 

O.– No en parlo primer perquè no l’entenc (rialles ). Després perquè no segueix la lògica de la resta del llibre, en el sentit que recull coses que m’han explicat les persones que surten al final en els agraïments. El poc que sé de l’afer ho llegit a la premsa o a internet. No he rebut cap versió directa. A més, ben mirat, el llibre ja explica aquesta tendència del personatge a plegar, al desafiament obert, a l’“o tu o jo”, a l’escapisme. Ell, i això el llibre ho il·lustra, se sent fort quan deixa ben clar que no té res a perdre. I ara et sorprendrà que et parli de toros. 

T.– Toros? Què dius, Orteu? 

O.– Fa un parell de mesos, coincidint amb les entrevistes que feia per al llibre, vaig preparar un programa de tele sobre el món dels toros i un extorero em va dir que ser valent no és altra cosa que tenir la capacitat de pensar davant d’un toro. Bé, doncs, crec que Carretero és capaç de pensar en situacions de màxima tensió perquè sap que, peti qui peti, dilluns tornarà a la consulta amb els pacients. 

T.– La llarga conversa del final, les últimes vint pàgines, són una mescla de conversa i d’articles? O tot surt de les entrevistes que li fas?  

O.– Tot és literal, tot m’ho diu a mi. De les tres llargues converses que vam tenir, he aprofitat sobretot la darrera, en la qual parlem de les eleccions, de temes més estratègics. Potser he polit alguna frase però el text és escrupolosament fidel a la manera com enraona Carretero.

T.– Per l’estil de personatge que és Carretero, lacònic, sintètic, quin escriptor millor que tu per entendre-s’hi, que ets un minimalista, que ets un antiplanià total. Adjectius, els mínims.  

O.– Res d’adjectius. En general trobo que hi ha molt poques coses a dir. En els quatre anys que vaig escriure a la contraportada de l’Avui, i en menys mesura també en els deu que vaig estar fent una pàgina al dominical, allò que realment em resultava feixuc cada setmana era trobar una bona raó per escriure. I quan saps què vols dir, ho dius i punt. És com ara en aquesta conversa. Com més m’allargo en les respostes més s’esmicola allò que intento dir. Si vull deixar-te amb la boca oberta ho aconseguiré millor amb una frase que amb una explicació. Explicar i dir són coses diferents, de fet són coses oposades. Si expliques massa no dius res, si dius de veritat no cal que expliquis. Ja estic explicant massa... 

T.– Trobo que us heu entès bé, oi? 

O.– En les converses amb Carretero, la meva actitud era no preguntar. Només li vaig demanar que m’expliques anècdotes, cosa que ell no acabava d’entendre perquè la seva manera de pensar està poderosament avesada a la resolució d’un problema concret. És extremadament racional. Suposo que no deu acabar d’entendre que el pensament pugui fer-se servir de manera erràtica o nostàlgica o evocativa.

T.– Tu t’hi vas sentir còmode? 

O.– Sí, em va agradar que fos molt precís amb les paraules. Ell és metge i el meu ofici és fer televisió, per tant venim d’àmbits radicalment diferents. Però coincidim en l’exigència d’un ús precís de les paraules.  

T.– És un llibre fàcil de llegir, trobo. Un d’aquests llibres que tens a la tauleta de nit i que, l’obris per la pàgina que l’obris, t’hi enganxes fàcilment.

O.– És un llibre que està pensat per ser fàcil de citar, fàcil de recordar allò que s’hi llegeix i de fer-ho servir en un sopar amb amics, o amb la família. Sabeu què he llegit? Doncs que Carretero va fer retirar totes les targetes Visa del seu departament. I si t’he parlat de toros també et puc parlar dels Evangelis. 

T.– (rialles) A veure... 

O.– És el model que tenia en començar el llibre, però no t’ho vaig dir, és clar. M’hauries pres per boig. Però és exactament el que he escrit: els fets d’en Carretero. M’atreu dels Evangelis la simplicitat, la descripció despullada d’uns fets o d’unes paraules que van ser dites, com es parteix d’una anècdota per convertir-la en actitud, en concepte, en moral.  

T.– En el llibre parles d’un efecte balsàmic. 

O.– És que escriure’l, conèixer Carretero i altres persones que cito al final, en els agraïments, trobo que m’ha fet menys cínic. Resulta dur il·lusionar-se per anar a votar, especialment per als catalans, que cada cop tenim més clar que la Generalitat és un decorat de cartró pedra. Ara mateix hi ha a Palau aquesta obsessió per parlar de la crisi, però quines eines té realment la Generalitat? En té cap d’eficaç? Pot, per exemple, abaratir l’acomiadament? No, oi? Aleshores totes les informacions on apareixen plegades les paraules “Generalitat” i “crisi” són, de fet, un engany. En fi, no em vull queixar perquè ja m’ha passat l’edat. 

T.– Quin valor pot tenir el llibre? 

O. – El principal elogi que ens poden fer, Quim, és que el llibre serveixi per fer que el lector recuperi una certa confiança en la política i en el futur del país.

8.861 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?
 SÍ
 NO
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament