“Dies de frontera”: Travessant les fronteres del viure

Vicenç Pagès Jordà, "Dies de frontera", Proa, Barcelona, 2014.
“Dies de frontera”: Travessant les fronteres del viure

Davant dels grans escarafalls d’alguns que diuen que els catalans volem implantar fronteres artificials, és una bona ocasió per llegir la darrera novel·la amb què Vicenç Pagès Jordà va obtenir el Premi Sant Jordi, bona part de la peripècia de la qual es desenvolupa al nord de l’Alt Empordà (La Jonquera, Port -Bou…), on hi havia hagut la frontera entre França i Espanya, ara gairebé en procés de dissolució en el marc de la Unió Europea. Naturalment, no som pas davant d’un tractat de geografia política, ja que Pagès recorre a la idea de frontera sobretot com a metàfora de les successives etapes de la vida. De bon començament, ja esmenta la coincidència entre la protagonista i la seva mare a l'hora de travessar dues etapes vitals encara que siguin diametralment oposades: “L'any 1987, quan a la Teresa li va venir la regla, la Lola s'iniciava en els transtorns de la menopausa. Els símptomes de mare i filla eren semblants. Els atacs de nervis s'enllaçaven, es fonien, ascendien en espiral.” (p. 12) 

El nucli de l’obra se centra en la història d’amor i desamor entre Teresa i Pau, que porten nou anys vivint junts i ara es troben en un moment decisiu de la seva vida, una cruïlla en la seva relació com a parella estable. La Teresa, a la ratlla dels quaranta, moment en què se li acaba el temps per decidir tenir fills; en Pau, amb alguns anys més, amb una feina precària i insatisfactòria de professor d’institut i una tesi doctoral a mitges, també se li acaba el temps per decidir què fer a la vida i, especialment, per ingressar en la maduresa. Tots dos protagonistes són retratats amb versemblança i certa fredor: dues persones corrents, gairebé anodines, amb els seus dubtes i inseguretats, transparents i alhora complexes, en definitiva, dos éssers humans, antiherois. El narrador se’n distancia mostrant l’artifici literari construït, posant de manifest que està escrivint una novel·la, explicant què passaria si fos una pel·lícula, començant la narració amb la descripció d’un petó que el lector no entendrà fins ben avançada l’obra. Tot i això, no pot evitar transmetre més simpatia cap a la Teresa que en Pau.

Aquest distanciament encara esdevé més intens respecte els personatges secundaris, que resulten molt esquemàtics, gairebé caricatures que freguen l’esperpent: la Vero, en Pol, la substituta d’anglès i fins i tot el mateix Cosme. Aquest esquematisme, opció deliberada de l’autor, resulta eficaç i econòmic narrativament, però pot resultar excessiu, il·lògic: en Cosme és l’amant sense compromís, massa perfecte; la Vero i en Pol apareixen gairebé només com uns obsessos del sexe, etc.

A banda dels personatges, el llibre és molt ric i compta amb desenes de micro-capítols, de gran diversitat temàtica i textual, d’aire postmodern, que contribueixen a oferir molta amenitat al relat: des de fragments de la tesi doctoral del protagonista fins a converses de Whatsapp , passant per la ridiculització del llenguatge de la psicopedagogia i descripcions del paisatge decadent a tocar de la frontera o comentaris irònics sobre els tòpics de l’Empordà:

  • “Els barcelonins es referien a “l'Empordà” en genèric, com si tots els indígenes sense excepció fossin murris acomodats amb mansió a Llafranc, quadres de Dalí al saló i manuscrits de Pla a les golfes, com si tots disposessin de catamarà i cada any els convidessin en ple al suquet d'en Portabella", p.48), .

Hi ha troballes com aquesta interessant dicotomia entre Venècia i La Jonquera:

  • "Al segle XIX, Venècia atreia els amants de la decadència. Navegaven pels canals pudents, s'allotjaven en palaus ruïnosos que deixaven entreveure un passat esplèndid. Al segle XXI, en contrast amb la crisi econòmica, a la Jonquera s'obre un Shopping & Outlet que crea centenars de llocs de treball. Aquesta població no s'ha especialitzat en bellesa, sinó en utilitat. No s'hi va a buscar passat, sinó futur. Si Venècia s'enfonsa una mica cada any, la Jonquera és un municipi emergent. Si una està marcada per l'aigua, l'altra ho està pel foc." (p. 125)

En un moment determinat, el narrador s’atura dient: “Un moment de reflexió, sisplau. Tothom travessa la frontera, però ningú s'hi atura.” (p. 264) Doncs això, aturin-se a llegir aquest llibre.

6.945 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament