El Boston de Dennis Lehane en llengua catalana de la mà de Salamandra

Dennis Lehane, "L’entrega", traducció de Yannick Garcia, Salamandra, Barcelona, 2014
Portada de "L'entrega"

La prestigiosa editorial Salamandra ha obert aquesta tardor una nova línia de publicació de llibres en llengua catalana. Pocs mesos després que ho hagi fet Anagrama i algunes altres editorials petites (vegeu La Veu, núm. 35 , on els parlava del darrer llibre d’Amélie Nothomb traduït al català), cal celebrar que ara tindrem alguns dels nous títols que publicarà Salamandra en la nostra llengua. De moment sembla que seran pocs, però tot és començar. Els responsables de l’editorial volen aprofitar també en català l’empenta d’autors i obres que funcionen molt bé en castellà i que, igualment s’acaben publicant en la nostra llengua, com ara Sàndor Màrai, Paolo Giordano, etc. No es tracta de coedicions, com ja havien fet en alguna ocasió, sinó de títols propis dels quals la casa editora adquireix alhora els drets tant per a la llengua castellana com la catalana.

Un dels primers títols és un relat de Dennis Lehane, una breu novel·la negra titulada L’entrega  (‘The drop’). Lehane és ben conegut com autor de ‘Mystic river’, ‘Gone Baby Gone’ o 'Shutter island', obres traslladades al cinema amb èxit remarcable. El llibre, presentat amb una portada en què domina el groc, color molt característic del gènere, compta amb una traducció molt solvent a càrrec de Yannick Garcia, que, com a autor, ha estat guanyador del penúltim premi Documenta de relats. Garcia ens ofereix una prosa clara i sense excessos artificials ni naturalistes.

A L’entrega  Lehane mostra la seva perícia narrativa i cal agrair-li —especialment en aquest gènere— que vagi directe al gra, sense fer trampes ni capgirells estranys en una història que resulta molt convincent. De fet, és una novel·la sucosa, de tall —diguem-ne— clàssic, on tot està molt ben lligat. La novel·la té un bell començament, en què el protagonista, Bob Saginowski, barman del Cousin’s Marv, troba un cadell de gos malferit a les escombraries. Aquest fet casual farà canviar Bob mateix i transformarà la seva vida anodina i solitària, com reconeix més endavant el mateix protagonista:

  • “Recordava anys sencers de la seva vida en què no li havia passat mai res. Anys en què feia una ullada al calendari esperant ser al març quan encara era novembre. Però els darrers set dies havia trobat un gos (que encara no tenia nom), havia conegut la Nadia, l'havien atracat a boca de canó, havia adoptat el gos i l'havia anat a veure un mafiós que torturava gent en una furgoneta.” (p. 66)

Curiosament, aquest incipit  recorda —tot està inventat— com s’inicia L’any de la llebre , una de les millors novel·les de l’escriptor finlandès Arto Paasilinna, que és una recomanació literària que faig sempre a qualsevol persona que conegui al cap de vint minuts d’haver-me-la presentada.

En la novel·la de Lehane destaca sobretot l’excel·lent construcció de personatges, que, a més de Bob i Nadia, compta amb Marv, el cosí de Bob i ex-propietari del bar; el policia Evandro Torres, que coincideix a la missa de set amb en Bob; el tèrbol Eric Deeds; una banda mafiosa de txetxens; i encara alguns altres. A més, el llibre retrata una barriada decadent de Boston amb abundant població d’origen irlandès. Aquest espai esdevé un microcosmos per on circulen tots aquests personatges grisos i desesperançats:

  • “Les ciutats no s'administren des del consistori. Algú les porta des del soterrani. La Primera Ciutat? La que veus? Això és com la roba que posem en un cos perquè faci goig. Però la Segona Ciutat és el cos en si mateix. En aquesta és on tenen lloc les apostes, on es venen dones, maria i tota mena de teles, sofàs i altres coses que es pot permetre la classe treballadora. L'única vegada que el treballador té notícia de la Primera Ciutat és quan directament li està donant pel sac. Però al seu voltant, cada dia del món, tota la seva vida, el que veu ell és la Segona Ciutat.” (p. 54)

De L’entrega , també se n’ha fet una pel·lícula estrenada la tardor passada, que inclou l’últim treball de l’actor James Gandolfini, l’inoblidable gàngster Tony Soprano. La llàstima de l’adaptació cinematogràfica és la incomprensible transposició de la història a Brooklyn en lloc del Boston original de la novel·la. Per a mi, no té cap justificació i altera el sentit de l’obra com a creació artística. Qui vulgui obtenir l’autèntic tast de Lehane ha de recórrer al llibre. Però per què Hollywood ens imposa que totes o gairebé totes les històries negres hagin de passar sempre a Nova York?

5.956 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament