Les Cròniques de Bob Dylan, un “poeta seriós”

Bob Dylan. Cròniques I. Traducció de Toni Cardona. Barcelona: Global Rythm, 2005
Les Cròniques de Bob Dylan, un “poeta seriós”

Com que ja coneixem les dificultats per diferenciar un poema d'un eslògan polític o d'un anunci publicitari de detergent, més val que no perdem el temps intentant definir què és literatura. Encara menys si hom ho fa per negar legitimitat al Premi Nobel de Literatura d'aquest any, Bob Dylan. Més aviat, és al revés i és la Fundació Nobel que hi surt guanyant pel fet de donar-l'hi. Però si algú té dubte sobre l'aptitud literària de Dylan, a part dels seus coneguts poemes i cançons, pot llegir el seu llibre autobiogràfic publicat el 2004, Cròniques I , teòrica primera entrega d'una trilogia no continuada. A cavall entre les memòries i l'autoficció —cal distingir entre veritat i literatura—, és un llibre valuós, formidablement ben escrit. No tan sols té valor de testimoni d'una època i d'uns ambients, sinó sobretot com a artefacte literari ben concebut i de lectura estimulant.

Aquesta primera i —fins ara— única entrega està estructurada en cinc grans blocs: 1. Polir la partitura , 2. La terra perduda , 3. New Morning , 4. Oh Mercy  i 5. Riu de glaç . Els capítols presenten diversos períodes vitals de l'autor sense cap ordre cronològic i amb interpolacions de records anteriors. Comença amb l'alegria per haver subscrit un contracte amb Leeds Music que rescindirà per passar a Columbia Records. L'estil de Dylan és força a raig, simulant una prosa espontània, àgil, natural, però perfectament intel·ligible.

"No tan sols té valor de testimoni d'una època i d'uns ambients, sinó sobretot com a artefacte literari ben concebut i de lectura estimulant"

La terra perduda , el bloc més llarg, descriu la seva vida a Greenwich Village de Nova York des de començaments dels 60. Sovint Dylan hi fa comentaris sucosos sobre altres músics, alguns de molt comercials, com quan elogia inesperadament Roy Orbison, que “cantava com un criminal professional” (41), però alhora també lamenta l’estat de la música que sonava per ràdio el 1961: “les modernes ideologies sorgides de On the road, Howl  i Gasoline  que indicaven una nova manera de viure n’eren absents” (42). Aquesta és una etapa de formació, on el futur Nobel 2016 repassa, també de forma desordenada, un ampli recull de la literatura occidental que troba en algun dels apartaments on s’allotjava. Com a fil conductor del capítol, cal destacar l’horror que Dylan afirma sentir cap a qualsevol pretensió de convertir-lo en la consciència de la joventut americana o coses així. Ell es reivindica com algú que fa cançons, la majoria de les quals són històries senzilles, d’amor o de preocupacions que no tenen cap pretensió de crear un símbol de res ni una llegenda.

"Dylan afirma sentir horror cap a qualsevol pretensió de convertir-lo en la consciència de la joventut americana o coses així"  

El capítol de New morning  s’enceta amb l’enterrament del seu pare “que havia estat el millor home del món i que valia cent vegades més que jo” (116) i el retorn temporal de Dylan a casa seva. En aquesta part, l’autor hi explica la seva trobada amb el poeta MacLeish, que esdevé profètic en dir-li “que em considera un poeta seriós i que la meva obra seria un referent per a les generacions posteriors, que era un poeta de l’Edat de Ferro de la postguerra però que aparentment havia heretat algun tret metafísic d’una època passada” (119). Per la seva banda, Oh Mercy  comença fent referència als problemes derivats de la seva lesió al braç per culpa d’un accident. Som al 1987. Dylan també hi descriu diversos episodis sobre les feines de gravació del disc que dóna nom al capítol.

El darrer capítol, Riu de glaç , torna a tractar sobre els seus començaments. Hi explica la seva estada a Minneàpolis abans de reprendre la narració de la seva vida a Nova York. Hi reflecteix el seu trasbals en descobrir la música de ramblin'  Jack Elliott, músic de folk deixeble de Woody Guthrie que, en certa mesura, feia exactament el mateix que Dylan perseguia. Durant un temps Dylan —10 anys més jove— era considerat fill artístic d'Elliott, però al capdavall ha estat el "pare" qui ha cantat cançons del "fill". Així mateix, hi trobem aspectes força coneguts de la biografia de Dylan com la seva veneració pel gran Guthrie, i l'admiració per altres cantants de la seva corda com Joan Baez, Dave van Ronk, Robert Johnson; l'enamorament i separació de Suze Rotolo ("la cosa més eròtica que havia vist mai", p. 272), que era la noia que apareixeria del bracet de Dylan en la portada del famós Freewhelin' , etc. 

"A mesura que vagin llegint el llibre, alhora escoltin la música i els músics de què parla Dylan"  

Per fer l'experiència de la lectura més plaent els recomano que, a mesura que vagin llegint el llibre, alhora escoltin la música i els músics de què parla Dylan, a part d'ell mateix: Hard, ain't it hard  (per Woody Guthrie), Running scared  (per Roy Orbison), San Francisco bay blues  (per Jack Elliott), Hang Me, Oh Hang Me  (per Van Ronk), Dead Shrimp Blues  (per Robert Johnson), etc. No se'n penediran. I les peces del mateix Dylan són, per descomptat, pura literatura!

1.462 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?
 SÍ
 NO
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament