Les vies cap a la independència són transferibles entre països?

Martí Anglada, Quatre vies per a la independència. Estònia, Letònia, Eslovàquia, Eslovènia, Barcelona: Pòrtic, 2013
Les vies cap a la independència són transferibles entre països?

Ara fa cinc anys el periodista Martí Anglada va publicar un llibre molt interessant sobre els processos que van portar a la constitució de quatre nous estats a Europa a finals dels 80 i començaments dels anys 90. Se centrava en Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia, que van esdevenir repúbliques independents en els convulsos moments d'esfondrament del bloc comunista. 

Recentment han sorgit veus que parlen de l'anomenada "via eslovena" que estaria inspirant les actuacions del nostre procés cap a la llibertat  

Val la pena recuperar aquest llibre perquè, recentment, entre nosaltres, han sorgit veus que parlen de l'anomenada "via eslovena" que, en certa mesura, estaria inspirant les darreres actuacions del nostre procés cap a la llibertat. A més, Anglada és una persona molt ben informada i aquests dies està fent una feina molt solvent com a delegat del govern català a França. Precisament, la intenció declarada del llibre no és tan sols fer un mer exercici de divulgació històrica, sinó contribuir a "traçar el full de ruta de Catalunya" en el camí d'esdevenir un Estat independent. 

El nostre viatge d'anada a Praga, el vam fer amb un avió de la companyia aèria pública txecoslovaca; el de tornada a Barcelona, el vam fer amb el mateix aparell, però ja retolat, exclusivament, com a txec  

L'autor parla de quatre vies, però potser seria més apropiat comptar-ne cinc, atès que la separació de Txecoslovàquia -un cas, certament, molt singular- va comportar la creació acordada de dos nous estats: Txèquia i Eslovàquia. Precisament, sobre la singularitat del cas txec i eslovac en puc parlar amb una anècdota personal que vaig viure. El desembre de 1992, quan faltaven pocs dies perquè es consagrés la separació de Txecoslovàquia, vaig viatjar a Praga amb la meva dona. Hi vam celebrar l'arribada del nou any i vam ser testimonis de la constitució, absolutament pacífica, civilitzada i tranquil·la, dels dos nous estats, ara pròspers membres de la UE. En el seu llibre, Anglada explica que el procés fou liderat i pactat pels polítics dels dos països i que no hi va haver cap referèndum. En principi, la població eslovaca no era majoritàriament partidària de la independència i algunes enquestes d'aquell moment donaven preferència a la continuïtat de l'antic estat (al cap del temps, la població eslovaca es va mostrar molt satisfeta amb la independència). El nostre viatge d'anada a Praga, el vam fer amb un avió de la companyia aèria pública txecoslovaca; el de tornada a Barcelona, el vam fer amb el mateix aparell, però ja retolat, exclusivament, com a txec. 

Això de "pàtria indissoluble" és un terme retrògrad, de matriu falangista, impropi d'un text legal pretesament democràtic, no apte per al segle XXI (recorda allò de la "unidad de destino en lo universal")

Els exemples d'altres països que han assolit la independència són molt útils per a prendre consciència de la mutabilitat de les fronteres i de l'evolució dels processos històrics. Això de "pàtria indissoluble" és un terme retrògrad, de matriu falangista, impropi d'un text legal pretesament democràtic, no apte per al segle XXI (recorda allò de la "unidad de destino en lo universal"). No té cap ni peus. Ara bé, per més que es vulgui, és molt dubtós pretendre traçar equivalències entre diferents processos d'alliberament nacional. Els contextos històrics són massa diferents i la història política recent de cada cas és singular i força intransferible. El llibre d'Anglada ni tan sols esmenta la tan assenyalada suspensió d'efectes de la DI que diuen que hi va haver a Eslovènia i que ara s'ha aplicat a Catalunya. Precisament, l'autor considera Eslovènia el cas més complicat de tots els que estudia al seu llibre. En síntesi, explica que hi va haver un referèndum el 23 de desembre de 1990 en què la independència va rebre un 88% dels vots a favor i que, al cap de sis mesos (25 de juny de 1991) el Parlament d'Eslovènia va declarar la independència; va haver-hi un conflicte armat breu; va caldre la mediació de tres estats europeus, fins que a finals d'any 1991 i principis de 1992 ja van arribar reconeixements internacionals importants. Avui Eslovènia pot tornar a ser considerat un "país feliç" com el qualifica Anglada.

Finalment, en el nostre cas, tampoc no és factible establir similituds amb altres països que han accedit a la independència perquè enlloc no trobaríem una metròpoli com Espanya. L'única metròpoli que, amb la seva actuació repressora contra població civil indefensa que vol exercir el dret de vot, aconsegueix l'efecte contrari: sumar suports interns i externs a la creació d'una república catalana. En fi, no perdem el temps en discussions bizantines i avancem cap a la llibertat sense giragonses. Hem d’estar a l’alçada. Recordem que tot el que han fet els que ens han precedit era "perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra".

83 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?
 SÍ
 NO
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament