Raons per llegir la millor novel·la del 2017

Raül Garrigasait, "Els estranys", Barcelona: Edicions de 1984, 2017.
Raons per llegir la millor novel·la del 2017

Raül Garrigasait ha escrit una curiosa novel·la que ha tingut un èxit remarcable i ha estat guardonada en més d’una ocasió. Inicialment, va aconseguir el premi Llibreter, que s’ha consagrat com un dels més fiables de les nostres lletres. Més recentment, ha obtingut el premi Òmnium a la millor novel·la publicada l’any passat, un nou guardó que n’emula d’altres que s’atorguen en cultures i llengües quantitativament més poderoses que la nostra. Per a aquells que no considerin que l’obtenció de guardons és raó suficient per llegir aquest llibre, n’oferiré algunes altres de força personals.

Els estranys  entronca amb la nostra tradició literària i, en particular, amb l'univers temàtic de Joan Perucho

Primerament, Els estranys  entronca amb la nostra tradició literària i, en particular, amb l'univers temàtic de Joan Perucho. És habitual que les obres d’un sistema literari dialoguin, se citin i s’esmentin les unes a les altres (intertextualitat) i el nostre no n’ha de ser excepció. 

El príncep Lichnowsky ha transcendit pel fet d’haver escrit un llibre de records de la seva experiència en la primera guerra carlina durant els anys 1837-1839

El llibre, ja des del seu començament, invoca l'autor de Les històries naturals i es refereix a Felix von Lichnowsky, un jove príncep prussià que va participar com a voluntari en la primera guerra carlina i que també apareix a la novel·la de Perucho amb un tractament humorístic. Lichnowsky, com a personatge històric, és força irrellevant, però ha transcendit pel fet d’haver escrit un llibre de records de la seva experiència en aquella guerra durant els anys 1837-1839. Ja sabem que l’escriptura, des del seu naixement, és el gran instrument de construcció de la memòria. Ara bé, encara que de vegades llisca cap a l’assaig i la digressió, Garrigasait, per la seva banda, està escrivint una ficció postmoderna i, per això, en vol fer conscient el lector des de l‘inici amb un avís del narrador típicament metaficcional:

  • “Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules, amb les nostres ficcions veraces.” (p. 15)

Com és ben sabut, la novel·la de Joan Perucho es basa en una intriga vinculada a un vampir, el dip, entre altres elements que l’enquadren en la narrativa fantàstica. La novel·la de Garrigasait, en canvi, no compta amb elements fantàstics, sinó que presenta una configuració autoficcional típicament postmoderna. 

El nucli de la història gira al voltant del xoc cultural i personal de l’alemany amb els costums i la violència hispànica

El narrador —un català del segle XXI que, com l'autor, es diu Raül i també es dedica a fer traduccions de l'alemany— rep l'encàrrec de traduir les memòries de Lichnowsky (per cert, ja que hi som, potser no seria mala idea una traducció directa de l'alemany al català d’aquest llibre). Ara bé, el protagonista —per mitjà del clàssic recurs al manuscrit trobat casualment— és Rudolf von Wielemann, una mena d'alter ego  de Lichnowsky. Igual que aquest, Wielemann és un romàntic prussià que ve a combatre a favor de la causa carlina i la defensa dels valors de la tradició, “la lluita sagrada pel tron i l’altar”. El nucli de la història gira al voltant del xoc cultural i personal de l’alemany amb els costums i la violència hispànica, ja que, segons ell, Espanya correspon a l’estadi més antic d’Europa (una cosa ben actual per a un país condemnat per tribunals de drets humans que, a més, té presos polítics):

El mapa d’Europa, a més de representar una geografia, també dibuixava el pas del temps. Prússia era el futur d’ordre; França, la confusió del present; Espanya, un passat rústec i entranyable, ple de dones pietoses i d’homes de cor simple que feien la guerra com abans. (p. 31)

El llibre, doncs, proposa una lectura d’un període de la nostra història —la primera guerra carlina— que no està tan lluny del nostre present. Resulta molt interessant analitzar la representació que en fa Garrigasait, comparar-la amb la de Perucho, com també amb el tractament de les memòries del príncep prussià.

Parlar del passat és una forma de parlar del present metafòricament

Tot i que hi ha força diferències en l’enfocament de Perucho i Garrigasait, totes dues obres s’ambienten en la mateixa època històrica, fan servir la ironia i, sobretot, posen de manifest l’alteritat, la singularitat i l’estranyesa de la mirada del príncep alemany sobre el conflicte civil espanyol del segle XIX. Com passa sovint, parlar del passat és una forma de parlar del present metafòricament. A més, el llibre no tan sols posa de manifest l’estranyesa de l’alemany vers el país concret i les seves gents, sinó també l’estranyesa cap al fet mateix de la guerra per mitjà d’una guerra molt salvatge entre veïns o, fins i tot, germans. I encara, a la novel·la de Garrigasait, l’estranyesa és recíproca. Per això, tan sols d’arribar, Wielemann és observat com un ésser ben estrany:

  • “Com un goril·la dissecat en un museu d’història natural, Wielemann estava dret al mig de sis homes que l’observaven i anaven girant lentament entorn seu.” (p. 26)

Wielemann quedarà encallat a Solsona i tindrà ocasió d’establir relacions amb diversos personatges de l’indret, alguns d’ells no pas tan rústecs i salvatges com el protagonista imagina. No explicaré pas tota la novel·la perquè poden llegir-la. Hi trobaran història, intertextualitat, assaig, autoficció, metaficció, ironia… i encara hi ha moments de notable hilaritat, és a dir, hi trobaran literatura.

181 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament