Sempre esperem la primavera

Ada Castells, "La primavera pendent", Barcelona: Comanegra, 2018.
Sempre esperem la primavera

La novel·la que comento és la primera que engega una interessant i ambiciosa iniciativa de l’editorial Comanegra. Set escriptors ben diversos (Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Miquel de Palol, Núria Cadenes i Mar Bosch) són embolicats en el desafiament creatiu d’escriure una novel·la amb diverses restriccions: de temps, cada novel·la s’ambienta en una data concreta i significativa entre 1818 i 2018; d’espai, l’acció ha de transcórrer a Barcelona; de contingut, hi ha d’haver un personatge que aparegui en totes set. Segons els seus promotors, el projecte, que constitueix una col·lecció amb un títol inquietant (“Matar el monstre”), ha d’acabar confegint una novel·la polifònica sobre la Barcelona contemporània dels dos darrers segles.

Set escriptors ben diversos accepten el desafiament creatiu d’escriure una novel·la amb restriccions de temps, espai i contingut

La primera novel·la, a càrrec d’Ada Castells, s’ambienta el 1818 i narra la transformació d’una dona, Carme Coroleu, que passa de noieta virginal i temorenca —educada tan sols per tenir fills i fer companyia a l’home— a esdevenir una dona emprenedora i amb criteri propi. 

L’acció s'emmarca en uns temps difícils per a una Barcelona encara devastada per la guerra del francès, per la pesta i pels determinis de l’autòcrata borbònic de torn

En certa mesura, en la nostra tradició literària, és gairebé inevitable connectar el personatge amb la Colometa de Mercè Rodoreda. Malgrat la distància cronològica de més d’un segle, ambdues comparteixen la mateixa lluita de la individualitat femenina contra un entorn social hostil, dominat per l’home. A més, ambdues dones experimenten una transformació que és paral·lela a la de la ciutat i el país en uns moments convulsos de la nostra història. Més ben dit, la seva transformació és metàfora dels canvis profunds de Barcelona, Catalunya i el món: "Tot semblava això: un rebrot primaveral, d’aquelles rauxes que ens agafen de tant en tant als catalans, però els canvis, aquest cop, no eren flors d’estiu, sinó fruits de primavera. Amb el temps, la ciutat, el país i el món sencer s’han transformat." (p. 182) L’acció s'emmarca, doncs, en uns temps difícils per a una Barcelona encara devastada per la guerra del francès, per la pesta i pels determinis de l’autòcrata borbònic de torn. Ja se sap que la nostra història és molt bèstia, encara que, de vegades, fins i tot siguem nosaltres mateixos que hi contribuïm.

La novel·la reïx sobretot tant en la construcció d’ambients i personatges com en la inserció de Barcelona en la història al voltant de la creació de Frankenstein, de Mary Shelley. En canvi, potser l’argument té massa d’anècdota allargassada i hom troba a faltar més elements d’intriga.

La protagonista és abandonada pel seu marit, un individu que s’obsedeix desaforadament en el monstre Frankenstein, que ell creu veritable. Per això, l’home viatja a Anglaterra al darrera del matrimoni Shelley, lord Byron, Polidori, etc. Es tracta d’una cèlebre colla de romàntics que es van trobar a la Vil·la Diodati, a tocar del llac Léman, i es van desafiar a escriure històries de terror. En va sortir una obra mestra: Frankenstein . Tornant a la novel·la de Castells, la protagonista se sobreposa a l’abandó del seu home i, tot i les dificultats i prejudicis de l’època cap a les dones, es posa a dirigir la fàbrica familiar d’indianes i la família sencera. Cal destacar el sinistre doctor Polidori, autor del relat El vampir , també escrit a Suïssa i inicialment atribuït a Byron. Polidori es presentarà a Barcelona i, abans del seu suïcidi, donarà algunes claus rellevants per a la nostra història.
 

La protagonista lluita per superar l'immobilisme de la generació anterior i intentarà abastar la “primavera” vital

L’obra està escrita en primera persona, amb la veu de Carme Coroleu, llevat d’algunes de les poques cartes que li envia el marit fonedís. Per això, accedim a la perspectiva de la protagonista:

"No entenc què tenen els homes al cap que es tornen tan eufòrics amb els nous poders, com si s’oblidessin que de malvats n’hi ha arreu i, com més poderosos, pitjor." (p. 135)

El magnífic títol de la novel·la remet al conformisme de la generació precedent a la de la protagonista: cal acceptar l’hivern perquè així s’aprecia millor la primavera, que està pendent. Carme Coroleu lluitarà per superar aquest immobilisme i intentarà abastar la “primavera” vital, que tant costa que acabi d’arribar. No els revelaré el final del llibre, però la protagonista acaba fent seu un vers de Shelley: “Potser només perduri la mutabilitat”.

374 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament