El record de l'1 d'octubre

El record de l'1 d'octubre

Catalunya recordarà sempre l'1 d'octubre del 2017. No se n'anirà mai més de la nostra memòria. És per això que hem decidit dedicar aquest número de La Veu , en la seva pràctica totalitat, a la vivència que els reagrupats i les reagrupades vam tenir d'aquell dia. Els records, les imatges, els sentiments, les alegries, la repugnància de la repressió sense ni un mínim d'humanitat. En un sol dia, van confluir, com en un aiguabarreig, el millor de l'ésser humà, i el pitjor, tan pitjor que fins i tot es fa difícil qualificar d'humans aquells que van colpejar amb delit els cossos dels nostres familiars, amics, veïns, fins i tot de gent que desconeixíem i que en poques hores vam forjar una complicitat que farà encara més forta la causa per la Independència.

Vet aquí la paradoxa. Ens volien sotmesos i vam sortir més forts, amb més ganes, amb més determinació. Van superar totes les barreres imaginables d'una societat democràtica, amb el seu sadisme. I no només això. Molt pitjor, però que molt pitjor han estat les actuacions posteriors de minimitzar-lo, ignorar-lo, amagar-lo, tergiversar-lo, fet que ha afegit sal a les ferides que havien provocat.

El súmmum de la hipocresia, de la depravació humana, el va protagonitzar un fiscal espanyol, que va arribar a negar que s'hagués comès una repressió excessiva perquè només van resultar ferits, un 0,003% dels votants o participants en el referèndum. Reduir el dolor físic de més de 900 persones agredides impunement és directament de psicòpata, de malalt. Un dolor que també ho és psicològic i que s'incrementa si tenim en compte el patiment pels familiars, pels amics, pels coneguts. Una percepció que demostra la deshumanització de l'espanyolisme catalanofòbic. Per a ells no som humans. Som una estadística. Com feien els nazis. Ni més ni menys. La humanitat reduïda a un percentatge.

Els espanyols no tenen ni la més punyetera idea de les repercussions de tot ordre que tindrà l'1 d'octubre. Són tan cecs i sords que es pensen que poden amagar els seus crims. I qui va donar-hi el vistiplau va ser ni més ni menys que el propi Cap de l'Estat, amb un discurs que va ser veritablement repugnant i un exercici de cinisme, que fins i tot va escandalitzar molts observadors estrangers. Ras i curt, va fer seva la repressió i, el que és més greu, va donar un llum verda a les múltiples agressions espanyolistes que s'han donat darrerament a ciutats com Palma, la pròpia Barcelona i, més darrerament, a València.

L'espanyolisme s'ha cregut que pot controlar el carrer. Però, com hem cridat fins a l'extenuació, centenars de milers, de milions, de fet, de catalans i catalanes, “els carrers seran sempre nostres”. Tal i com es va tornar a comprovar el dia de l'aturada general, una altra apoteosi de la força del Poble Català.

I ara què?

Però, ben mirat, el que facin els espanyols no ens hauria de preocupar. Per contra, sí que ens ocupa i ens preocupa el que fem els catalans i les catalanes. I el que hem fet ha donat la volta al món, com mai abans, hem estat el centre de l'atenció mediàtica.

Em refereixo, és clar, a la compareixença del President Puigdemont al Parlament de Catalunya, en compliment del que estableix la Llei del Referèndum. La decisió presidencial de suspendre temporalment els efectes de la Declaració d'Independència ha creat una certa perplexitat. De la seva intervenció, vam trobar a faltar concrecions, garanties, terminis pel que fa a aquesta suspensió. Tots aquests aspectes claus van estar absents. A aquesta alçada del procés, no ser conscient que la gent es mou per fites en el camí, pot arribar a ser preocupant.

Això no obstant, els espanyols, fidels a la seva manera de fer, han interpretat la suspensió com una feblesa, com una marxa enrere. I s'equivoquen, de nou. Però no els corregirem, que s'estavellin amb la seva prepotència i fatxenderia. A hores d'ara tot el món sap que Espanya ha rebutjat l'oferta de mediació. És una gran jugada, que ens ha de permetre fer el pas endavant definitiu.

I per fer-lo, caldrà que tornem a tenir coratge, com l'1 d'octubre. Coratge, valentia, determinació i decisió, perquè els espanyols, per boca del propi Rajoy, ja han tornat a amenaçar.

No ens intimidaran. I la victòria serà, de fet ja és, nostra. Com els carrers!

377 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?
 SÍ
 NO
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament