En commemoració dels 40 anys de la històrica manifestació a la plaça de Catalunya de Sant Boi

Associat a Reagrupament
Vicenç Julià
Associat a Reagrupament

L’esperança va prendre un cert grau major o menor en totes aquelles persones que durant molts anys esperàvem aquells dies, per viure amb il·lusió aquells diferents moments. El fet que després, amb els successius esdeveniments s’anessin diluint o aigualint aquestes il·lusions, i la decepció anés de mica en mica substituint,al llarg dels anys successius, aquelles vivències, no treu que ara, quaranta anys després, tornem a recordar-les i, si pot ser, reviure-les de nou, amb millors perspectives, i sobretot, i el més important, que aquesta vegada, ara sí, aquestes il·lusions es facin realitat i no s’esvaeixin un cop més, com va passar aleshores.

El que, fent un resum, us pogués explicar aquí és prou conegut perquè a la gent de la meva generació no li soni a història sabuda, i als de les noves generacions, a carrinclones i irrellevants per assimilar-les a les repetides històries dels avis de la família “Cebolleta”.

De sobte, i en poc espai de temps (jo aleshores tenia 28 anys, estava feliçment casat, i amb dos fills i un altre “en camí”, i treballant de sol a sol per mantenir la família, compaginant-ho amb la universitat), vaig conèixer persones identificades amb totes les tendències polítiques, des dels nostàlgics del franquisme, passant pels liberals, els republicans, els socialistes, els “euro comunistes” del PSUC, els “marxistes – leninistes” del PCC, els sindicalistes anarquistes de la CNT, els de CCOO, els d’UGT, i els dels sindicats “grocs”.

En Felipe González, conegut a partir del Congrés del PSOE a Suresnnes, amb el pseudònim de  “Isidoro”, les anades i vingudes de Santiago Carrillo amb la seva famosa perruca, el retorn del President de la Generalitat de Catalunya a l’exili a Saint Martin le Beau, Josep Tarradellas, les Sis hores de Cançó a Canet, al pla d’en Sala(amb bombes dels elements d’extrema dreta als transformadors de la llum per boicotejar l’acte), les manifestacions multitudinàries que acompanyaven per la Gran Via i la plaça d’Espanyaels vaguistes de la Seat i de la Nissan de la Zona Franca, les manifestacions d’estudiants i d’obrers per la Llibertat d’Expressió... són records inesborrables. Catalans de soca-rel i nouvinguts, tots units fent força!

També els cants que acompanyaven les manifestacions em van quedar gravats a la memòria... “Oa, Oa, Oa, Felipe a la Moncloa”, “Engo, engo, engo, Carrillo al cotolengo”, “Eo, eo, eo, Dolores (Ibarruri)al Museo”. “España, mañana, serà republicana”. I el més famós de tots que cantàvem els catalans de l’època, “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Acabàvem de sortir de la “llarga nit del franquisme”; les senyeres i les estelades tornaven a penjar als balcons; els aires de llibertat més o menys certa o més menys induïda flotaven a l’ambient. Els catalans de bona fe ens ho vam “empassar tot”, des dels postulats del PSOE en boca de Felipe González: “Voy a convertir a Espanya en un Estado Federal, en la que vascos y catalanes se sientan muy cómodos”. (Han estat molts anys al govern de l’Estat amb majories absolutes i no ho han fet ni ho faran mai). Després d’això, i més cap aquí, les polítiques de “peix al cove” d’un llicenciat en medicina (no pas metge), però que sí va ser “un excel·lent anestesista”, perquè durant molts anys ens va tenir anestesiats els catalans i va aconseguir amb això, com diu la cançó d’en Lluis Llach, abaratir-nos els somnis.No fa gaire hem despertat. Enhorabona. Ja era hora! Al final, no he parlat de Sant Boi. És igual! Tots sabem com va anar.

Que ara, després de quaranta anys, assolim finalment, tots plegats, fer realitats aquells somnis frustrats d’Independència, aquelles il·lusions esvaïdes, i que tots aquells records, amb la nova perspectiva de la Història, tant sols ens facin esbossar un somriure de pensar que  innocents que vam ser! Aprofitem l’ocasió. Ara o mai. Diuen que el tren de les grans ocasions sols passa una vegada a la vida, i en la no tan gran llunyania, ja se’l sent xiular anunciant la imminent arribada a la nostra estació. La màquina capçalera del tren porta un nom en lletres grosses que diu LLIBERTAT. 

755 lectures

Comentaris (1)

Tant de bo aconseguim la llibertat
Eren altres temps amb anhels de llibertat, i ara també ho són. Però la nostra esperança ja no és un estat federal sinó la independència. A veure si aquesta vegada ens en sortim i Espanya no ens enganya, com diria el tio Canya. Salut.

Total 1 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?
 SÍ
 NO
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament