La història dels darrers dos segles du una lliçó clara. Com a estratègia per crear espanyols, la proposta Wert fracassarà perquè les identitats polítiques ja estan plenament formades. La seva única justificació sembla, doncs, la d'exaltar el votant popular per tapar la deriva econòmica d'Espanya. Esperem que aquí també fracassi.

Per a mi és més important lluitar i legislar per al 96% que paguen, que són complidors, que sofreixen, en molts casos, per arribar a final de mes un cop complert el seu deure. No podem continuar fent guerres socials sobre grans fal·làcies mentre obviem com obtenim i millorem les eines que ens evitaran caure a l’abisme i ens ajudaran a tenir l’estat del benestar que vulguem.

Les anomenades comunitats autònomes no hi tenen cap participació en el seu procés de selecció i de nomenament, fet que resulta ben curiós, atès que entre les seves atribucions, el TC ha de sentenciar els conflictes entre els òrgans d’àmbit estatal i els òrgans d’àmbit “autonòmic “. Tot plegat pressuposa que el TC és en mans, de facto, dels dos principals partits de l’estat, sempre i quan, el seu pes parlamentari conjunt arribi a les 3/5 parts del Congrés i del Senat. Condició aquesta que sempre s’ha complert i que sempre s’acomplirà.

Al magnífic llibre Les roques i el mar, el blau , Espriu ironitza amb el nom de la nostra llengua i se n’inventa un. L’escriptor es defineix a si mateix com a titellaire, “un home també vell que fa cinquanta anys que aprèn a escriure en català, aquesta petita llengua inconeguda, que alguns designen baleàric, d'altres valencià i els inefables esperits ingenus i conciliadors bacavà o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà, que sona a nom i cognom d'una ex-vedette de variétés.”

De l'article de Joan Santamaria (Lleida, 1884 - Barcelona, 1955) inclòs en La Publicitat  el 1926. La nova llei de llengües del Parlament de l'Aragó ignora la realitat lingüística d'aquelles terres de la Franja de Ponent que ja eren catalanes al segle XIV.

Amb aquesta relació de forces tot i la majoria sobiranista al parlament, la independència de Catalunya no és a tocar. Caldrà esperar a les properes eleccions en clau plebiscitària, i no sabem quan seran. Per tant calen dues coses principals: per una banda els ciutadans hem de tenir paciència, tenacitat i convicció que de nosaltres depèn l’alliberament nacional i els governants i el Parlament haurien d’anar enllestint les lleis electorals, de transparència, que posin en evidència la voluntat de servidors públics.

Les regles de joc de la independència són fàcils, i no es troben, ja ho sabem, a la Constitució d’Espanya, perquè es troben allà on es troba la democràcia. No hi ha regles, ni normes, sinó vots i voluntats, i tot depèn que en sumem els suficients per proclamar-la. La independència és el procés més radicalment democràtic –i revolucionari- que pot emprendre un poble sencer. Les cadenes constitucionals que les guardin per uns altres. 

Ens trobem amb una solució i un equilibri de Nash senzill: independència i que la comunitat internacional ens accepti com a nou estat. Per què? doncs perquè el primer que jugarà serà el votant català. Si tot va bé el 2014 es produirà una consulta en la qual els catalans hauran d’escollir entre formar un nou estat o no.

Hem de començar a pensar que cap administració pública no ens pot eximir de la nostra responsabilitat envers nosaltres mateixos. Som nosaltres que ens hem de procurar de tenir la millor assistència sanitària, la millor opció educativa per als nostres fills, la nostra seguretat pels mals moments que la vida ens depara. De la mateixa manera que som lliures de cuidar-nos la salut (menjant i fent esport), de dedicar el temps a estar amb els nostres fills i acompanyar-los a les seves activitats, d’estalviar com vulguem.

L'onze de setembre del 2014 es compliran tres-cents anys de l'entrada de les tropes borbòniques a la ciutat de Barcelona. Aquest fet donava pràcticament per acabada una guerra les conseqüències de la qual són encara notòries. La commemoració d'aquests tres-cents anys haurà de ser necessàriament un motiu de reflexió que ens permeti escatir no només la foto fixa del que va significar aquella desfeta, sinó tota la cronologia històrica.