Quim Torra, al Singular Digital 15/4/11, proposava una mena de “Congrés Independentista” dins la Institució, fet per tècnics, que valorés objectivament “l’estat de la situació” i orientés un full de ruta que els diputats poguessin referendar. Estic amb ell, perquè això permetria crear una mena de “consens” en els fets.

El carnet de català o d'espanyol no el dóna el cognom, sinó en quin bàndol se situen les lleialtats de cadascun. D'entrada els qui neguen l'existència de bàndols cal ubicar-los en el cantó espanyol. Negar l'existència de cap conflicte és l'argúcia més suada dels qui defensen l'status quo.

No és només que el govern català, el d’ara i el d’abans, no ho faci prou bé, és que l’autonomisme està en fallida, és insostenible. Tot governant català que vulgui sortir de la crisi dins el marc juridicopolític espanyol està condemnat al fracàs. Com a alternativa tenim l’estat propi, una Catalunya independent que, segons Kenneth Rogoff, execonomista en cap de l’FMI, seria un dels països més rics del món.

El “deute odiós” es aquell deute que un poble, un cop aconseguida la independència no té per què pagar. Aplicat per primera vegada el 1898 per a establir com a il·legítim el deute que Filipines tenia amb Espanya, una vegada que Espanya havia estat derrotada i havia perdut la seva colònia davant els Estats Units.

Són mínimes o nul·les les possibilitats d’un nou i autèntic catalanisme dins el PSC o CiU. El més plausible és que, si poden, tots dos posin rumb a la integració amb Espanya. Tot dependrà de les correlacions. Les pròximes eleccions estatals ja seran bastant aclaridores. O bé CiU obté una àmplia majoria, o bé recull un resultat de tràmit. La primera opció indicarà la bona capil·laritat del discurs d’Ítaca, sense final. La segona possibilitat posarà CiU contra les cordes, a mercè d’altres alternatives.

El 10-A, un quart de milió de barcelonins van apostar per un futur en llibertat, per una Catalunya que trobi el seu lloc a Europa i al món, perquè els catalans puguem decidir sobre la nostra cultura, la nostra economia, les nostres infraestructures, la nostra política exterior, les nostres seleccions esportives, la nostra llengua… D’altres van fer front comú amb la Falange: el senyor Duran i Lleida, la senyora Núria de Gispert, el senyor Herrera, la senyora Sánchez-Camacho, el senyor Rivera, el senyor Nadal i el senyor Iceta. El futur o el passat, els independentistes o els falangistes, Catalunya o Espanya, democràcia o totalitarisme, Estat propi o comunitat autònoma, llibertat nacional o Constitució espanyola… l’elecció és clara i cada vegada ho serà més. Visca la llibertat, visca Catalunya lliure!

El dia u de març vaig anar a portar, juntament amb el regidor de la CUP d’Arenys de Munt, una urna al local que Barcelona Decideix té al carrer Villarroel. En aquest local s’hi respira la mateixa il·lusió i expectativa que he anat vivint a tots els indrets on voluntaris molt lloables i meritoris han organitzat la consulta popular pel Dret a Decidir o, segons altres, per l’Autodeterminació de Catalunya.

Sehr geehrte Frau Merkel,

Gosem adreçar-nos a vostè perquè la situació a Catalunya ha arribat a límits insostenibles. Com vostè sap prou bé, les nostres diferències amb els successius governs espanyols han estat constants des de fa molts anys, ja sigui per motius identitaris com culturals. Sabem que des del seu país, no sempre s’ha vist amb bons ulls allò que hom anomena nacionalisme però en qualsevol cas, ja ens hem anat cuidant entre els uns i els altres de fer-li veure que no hi ha cap relació entre el nostre concepte de nacionalisme i “allò altre” que a vostès els fa tanta angúnia.

CiU parla d’independència perquè Espanya ha barrat el model convergent. Amb el finançament, cerca sargir un nou diàleg, un arranjament que simuli la força i la il·lusió d’abans del set constitucional. El finançament té una doble virtut. És un problema irresolt i és un problema “urgent” perquè les dotacions pressupostàries són molt minses, la qual cosa possibilita un espai tècnic de negociació. És l’espai del “peix al cove” que CiU pretén recuperar.

“i tots els ciutadans de Catalunya sabrán que una part dels nostres destins mes petita o mes gran segons siguin les delegacions que es conseguexin, será ja lo que ells lliurament vulguin que sigui.”  (Josep Puig i Cadafalch)

El dia 6 d’abril de 1914 es va constituir la Mancomunitat de Catalunya, després que el rei borbó de torn, Alfons XII, hagués signat el Reial decret d’autorització. Des de l’episodi macabre de la pèrdua de les nostres llibertats com a poble, el 1714, el Principat de Catalunya no havia tingut cap institució pròpia, perquè també un rei borbó les havia abolides amb el Decret de Nova Planta.