La portaveu socialista, membre del sector anomenat «catalanista» del PSC, insistia a queixar-se per enèsima vegada que el nostre grup tornés a portar al plenari un punt que no és competència municipal. I nosaltres li vam contestar que, mentre Catalunya no sigui un país lliure, ni els ajuntaments ni cap altra institució catalana no han de limitar-se a desenvolupar únicament el paper de simples gestors que la legislació espanyola els té assignats,

La Vanguardia, Unió Democràtica i La Caixa, poden jugar el paper que Audax, Ditalc i Minurus varen jugar en temps de Viriat. El que cal saber és el preu que “l’imperi” els promet i si ells estan disposats a la traïció; si els convé i en poden treure el suficient benefici. El que no han d’oblidar, segur que ho saben, és que al final de la història, dels Audax i companyia, no varen cobrar per traïdors. Ells, potser, al final tampoc acabin cobrant per catalans, ja ho haurien de saber; això a voltes sembla que molts a Catalunya ho ignorin.

Una vegada hi havia un país llunyà, Aynulatac, on la gent vivia lliure i feliç a l’empara de les velles Constitucions. Les lleis, que protegien tothom, venien de temps molt antics i que s’anaven ampliant en les reunions de Corts. Reis, prínceps i governants eren els primers a acatar el sagrat mandat de les Constitucions. Però, ai las, van venir temps dolents. Els països veïns van caure a mans d’uns governants malèfics i tirans, els Obrob, que imposaven l’esclavatge a la gent, i el seu poder s’estenia sense parar, i volien ser els amos del món.

Els catalans creiem que som una nació. Però des de Madrid se'ns diu que d'això, res. No deixa de ser curiós que siguin altres -i no nosaltres mateixos- els que pretenguin definir i, de fet, imposar la nostra pròpia identitat... Alguna cosa falla quan algú s'entesta a ensenyar història per obrir-nos els ulls i dir-nos «el que som» ... 

• Carta als bisbes espanyols... Presentació (1/5)

No ens enganyem, tant el PSOE com el PP no pactaran mai amb Catalunya la possibilitat que fem un referèndum d'autodeterminació, fer-ho, seria admetre que som un poble diferent al “espanyol”. No és la por a guanyar o perdre el referèndum, és el reconeixement de poble el que no volen fer.

Per tant, la feina, ara, és escampar per tot arreu les ganes i la voluntat de llibertat. I la llibertat vindrà. Cadascú ha de procurar escampar la brama per animar el personal, no només en col·loquis, sinó a la botiga, al treball, al carrer, on sigui. Sembrar la il·lusió col·lectiva d’un poble que camina cap a un futur millor. Sembrar la il·lusió de conèixer el valor de ser lliures.

• El valor de ser lliures (1/2)

Recuperem l'article que el Dr. Moisès Broggi va publicar per al número 9 del butlletí de Reagrupament Independentista, La Veu, el novembre del 2011, on expressava la necessitat que tothom s'impliqués -com feia ell mateix a la seva avançada edat- "per defensar la meva nació, per traslladar a les institucions l’anhel de llibertat, majoritari a la societat catalana."

El claretià Pere Codina ha escrit una carta adreçada a la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. A partir d'unes afirmacions que es fan en el darrer document dels bisbes espanyols, Pere Codina argumenta la perspectiva nacional catalana que difereix de la dels prelats. Codina explica el seu desencís pel que fa a la possibilitat que Catalunya es mantingui com una part d'Espanya, tot lamentant que la doctrina de la CEE hagi estat "més espanyola que no pas eclesial".

El discurs d’en Rivera és bàsicament un discurs nacional, nacional espanyol. És un discurs adaptat als temps; aparentment és socialment esquerranós en defensa de la justícia social, com ho era de defensa de la justícia social, salvant les distàncies, el discurs de la Falange de fa 80 anys.

Cal evitar qualsevol disfunció política i convertir aquesta legislatura duri el que duri en la de la independència; l’Estat espanyol juga fort, nosaltres també ho hem de fer, ens hi va el nostre futur.