Mai, des de la Catalunya post-revolució industrial, cap president i organització no havien tingut unes condicions polítiques, econòmiques i socials tan a favor per liderar el procés o full de ruta definitiu, el de l’alliberament i independència de Catalunya.

Aquest article té l’objectiu d’intentar demostrar que, tant Convergència Democràtica de Catalunya com Unió Democràtica de Catalunya, no han volgut mai que Catalunya sigui un Estat, fora de la tutela espanyola.

Unió Democràtica de Catalunya, amb Duran al capdavant, no requereix cap tipus d’argumentació. Ell, la direcció i la majoria dels seus afiliats es declaren anti-independentistes i són bel·ligerants al respecte. Per tant, el seu posicionament com a organització, se situa clarament en el terreny espanyol, i fora de qualsevol dubte, ells volen ser espanyols.

Convergència Democràtica de Catalunya, força predominant en la federació que dóna lloc a CiU, és farina d’un altre sac. Ells no determinen, en el seu darrer Congrés i en els seus documents, que la independència de Catalunya és el seu objectiu polític. Parlen del “dret a decidir”, de “transició nacional”, de “concert econòmic”, fins i tot, es debat la idea d’un Estat per Catalunya, però en cap cas no existeix una resolució avalada per la nova direcció i aprovada per votació majoritària dels delegats al Congrés, on es digui que l’objectiu final és la independència. Escòcia ens dóna la gran lliçó política que polítics de casa no volen o no saben veure, i Anglaterra li’n dóna una a l’Estat espanyol. Salmond no enganya, ho diu clar i els ciutadans saben perfectament què els espera. El com i quan és un afer d’immensa responsabilitat i, per tant, Escòcia tot i no aconseguir-ho, fa quelcom més important, aprofundir en la democràcia participativa.

Els fets ocorreguts durant els darrers 32 anys, els pactes fets amb el PSOE, amb UCD, AP, i el PP, demostraran inequívocament, i de forma fefaent, que Convergència no ha volgut mai la independència per Catalunya. Probablement ni com a Comunitat autònoma, ja que ells saben que qualsevol Decret o Llei catalanes, sempre tindran un rang inferior a les espanyoles, la sobirania és espanyola i resideix en el Parlament espanyol.

Negociació de la Constitució espanyola, els representants de Convergència, accepten que la sobirania única resideixi en el poble espanyol, Art 1.2. Això suposa que la legalitat és estrictament espanyola i només existeix un reconeixement “bilateral” sense continguts jurídics de la resta de pobles. Per tant, Convergència accepta la espanyolitat com el futur de Catalunya.

L’article 2, explicita de forma contundent el “nou patriotisme” de Convergència: La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles. Cal recordar les forces que donaven suport a la Constitució espanyola i qui no. A favor: el PSOE, el PP, CiU, CCOO i la UGT.  En contra: Izquierda Unida, ERC, Iniciativa Verds i Eusko Alkartasuna, els del PNB s’abstindrien. Com es pot comprovar, CiU i sense fisures feia costat als espanyols i per una Constitució espanyola.

Donar suport a lleis o decrets al parlament espanyol i pactar amb el govern espanyol de torn ha estat la màxima  de CiU, i  sempre ens han dit que ho feien o per responsabilitat institucional o pel peix al cove.

El resultat és d’hemeroteca, suport a una llei antiterrorista que només serveix per tancar diaris escrits integrament en euskera i que ara ja sabem per sentència judicial que va ser il·legal. Suport a una llei de partits que il·legalitza i tanca a la presó, inclòs els que volen acabar amb la violència i que permet un frau de llei permeten que un bon nombre de ciutadans es quedin sense representants,  permeten al mateix temps una coalició anti-independentista, PSOE i PP a Euskadi. Suport a una modificació constitucional i d’una llei per la prohibició d’endeutament a les comunitats, envaint competències, i ara amb dictamen jurídic de la generalitat en contra del mateix aval convergent. Suport a una reforma laboral amb invasions de competències. Davant de la retallada constitucional de l’Estatut, la resposta de la Generalitat i CiU gairebé ha estat la mateixa que la de la Chacón, “amb el que ens queda podem fer molt”, ara en veurem les conseqüències. Un reguitzell de sentències contra la immersió lingüística, recuperació de competències, invasió de competències, duplicitats d’impostos i, el més important, el govern espanyol tracta als governs de les comunitats com simples empleats, se n’assabenten de les retallades per la premsa o accions de futur per reconduir la crisis. Els governs de les comunitats autònomes no són ni un tros d’aquest estat.

El “govern del millors” i la Generalitat estan en la pràctica, en fallida, aquest mateix mes ha hagut de demanar un crèdit a la Caixa per poder pagar nòmines, i tenen seriosos problemes per pagar els venciments del bons patriòtics, a més dels interessos meritats. Els bons manats compleixen les ordres, ara portem tres retallades i tot indica que en tindrem unes quantes més, mentrestant, l’Estat marejant la perdiu i sense fer cap retallada. No detallarem altres compromisos adquirits amb els governs espanyols, però a títol de coneixement n’enumerarem uns quants: llei de dependència, llei de trànsit, llei de costes, llei penal, llei de les administracions públiques, llei de ports, Reals Decrets, modificacions del IRPF, de les quanties de deducció social, de la inspecció d’Hisenda, de les inversions en infraestructures. Aquestes lleis i decrets afecten directament a la construcció de Catalunya i han estat recolzades amb menor o major grau per CiU. CiU és corresposable de l’estat de corrupció espanyol (GAL, BOE, Gurkel, Bankia, Palau, etc.). No dir res, equival ha ser-ne responsable, però ja se sap, entre espanyols mai es faran mal.

Si et posen el peu al coll pot succeir el següent o bé que t’ofeguis, que les cervicals és malmetin i et quedis paraplègic, o bé que et revoltis i et treguis el peu del coll. Ara mateix, amb els incompliments de l’Estat, amb el maltractament a la nostra llengua, amb la recentralització i invasió de competències i amb la pressió perquè Catalunya retalli més que ningú com “responsable de la crisi espanyola”, no dir prou, plantar-se i endegar el camí del divorci d’una vegada, ras i curt, vol dir que aquest govern i CiU mai no ha volgut la independència.

Ara hem d’explicar als votants de Convergència i Unió que el seu moment ha arribat i han de decidir, o independència o continuar i caure amb Espanya. No hi caben mitges tintes. La majoria social ja hi és, només cal treballar perquè encertin  on posen el vot.