El nostre país no és gens normal! Hi passen coses molt estranyes! I malauradament ens està afectant en molts àmbits, deixant-nos anestesiats, adormits... i com ja va dir el doctor, en estat catatònic. A vegades, em pregunto, si ja hem perdut la capacitat de reaccionar davant dels continus atacs que estem rebem per totes bandes. Ara, quasi res no ens sorprèn i si veiem alguna cosa fora de lloc, per un instant ens deixa astorats,  bocabadats, esmaperduts, i tot seguit un sentiment de resignació ens envaeix, fent-nos acotar el cap i consolant-nos amb el nostre trist “anar fent i anar tirant”...

Sincerament, creieu que aquesta actitud és normal? No creieu que davant del seguit de limitacions al nostre autogovern, hem de defensar la nostra dignitat nacional? No us n'adoneu que el que realment està en joc és el nostre propi progrés, el de la nostra societat catalana i el de les futures generacions?

Està comprovat que l’actual via autonomista està esgotada. No podem avançar més i no ens podem permetre que ens suposi un fre al desenvolupament del potencial del nostre país. Hem vist com en els últims temps s’ha intentat fer tot el possible perquè l’encaix amb Espanya fos considerat com un fet normal, però la realitat és molt tossuda i veiem clarament com aquest model senzillament ha fracassat. I segurament, els motius d’aquest fracàs històric és que Espanya mai ha volgut reconèixer Catalunya com a nació, ni tampoc acceptar el nostre fet diferencial. Però, fins ara, el fracàs dels catalans és voler fer que Espanya així ho reconegui.

En aquest punt de la partida, cal jugar al tot o res! Resulta molt fàcil retirar-se del joc i dir que a mi ja m’està bé tot com està, no fos cas que encara hi perdéssim més... A més, ja hi estem acostumats, oi?

En canvi, apostar pel tot, és dibuixar un nou escenari per al nostre país, pintat amb el color de l’esperança i de la il·lusió col·lectiva, deixant enrere la foscor de la mediocritat. Siguem realistes, no tenim res a perdre. Ho tenim tot a guanyar!

I què volem guanyar? Simplement volem la normalitat.

Jo vull viure en un país normal. Amb una Constitució normal. Amb unes institucions polítiques normals. Amb un Parlament normal. Amb uns partits polítics normals. Amb una llengua normal. Amb uns impostos normals. Amb unes infraestructures normals. Amb unes autopistes normals. Amb un aeroport internacional normal. Amb una educació de qualitat normal. Amb una sanitat capdavantera normal. Amb unes pensions dignes normals. Amb uns serveis socials normals. Amb unes polítiques d'immigració normals. Amb unes seleccions esportives nacionals normals. Amb uns cinemes en català normals. Amb una sobirania nacional normal. Amb una llibertat normal... Senzillament, vull que el nostre país sigui un país normal.

Si tot el que s’ha fet fins ara, ens ha portat a aquesta situació anormal, per no dir a una ratera sense sortida, haurem de fer coses alternatives per tal que ens porti a la normalitat desitjada. Aquest és el cas de Reagrupament, un colla de gent, amb "ofici i benefici" (no pas com els polítics professionals) que preocupats per l’anormalitat en què es troba Catalunya, volen treballar per al país, apostant clarament per la regeneració de la política i per la independència de Catalunya. Estic convençut que amb aquest dos pilars bàsics, entre tots, podrem aconseguir que el nostre país, Catalunya, esdevingui simplement, un país normal.